http://www.lacomunitat.net/ Blogs de LA COMUNITAT.net Fri, 20 Apr 2012 11:00:39 +0200 La Comunitat http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13026 Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Onada Edicions... “Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer) “Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí) Por Maria de la Pau Janer, escritora -¿De dónde surge el título de su último libro? -Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010. -Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç? -La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar. -Hábleme de su interés por Villalonga. -Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas. -Un personaje ciertamente complejo. -Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70. -¿Había un vacío literario? -Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó. -Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. -Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera. Diari Última Hora (1-IV-2012) http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13026 Fri, 20 Apr 2012 11:00:39 +0200 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13025 Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV) Per Miquel López Crespí, escriptor Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”. Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava. Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho. De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga. Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria. A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”. L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris. A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava. És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys. http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13025 Fri, 13 Apr 2012 10:53:12 +0200 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13024 Crec que tots plegats ja en començem a estar fins als mateixos dallonsis. Si és que en teniu, o us en queden, encara. Gairebè com si sempre ens els estiguèssin grapejant (de mala manera, no fos cas) Friso comprovar les excuses de mal pagador que la pepera major de .cat donarà, per tal de justificar el més gran dels incompliments amb tot el nostre poble. (cosa no gaire difícil de superar. Només cal veure que ràpid van apujar els impostos a tothom, després d'haber tret els de les herències) >_< http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13024 Wed, 04 Apr 2012 18:02:40 +0200 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13023 Llorenç Villalonga i la literatura catalana contemporània Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (III) Per Miquel López Crespí, escriptor Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina. Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”. En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones. 'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell". A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit. Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa... 'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club". Tampoc no hauríem d’oblidar el redactor del diari El Día, el socialista Simó Fullana Font, assassinat a començament de la guerra juntament amb Joan Avila,, Ramon Fuster i Vicenç Forniers. També va ser empresonat el periodista, crític d’art i dibuixant Miquel Àngel Colomar i durant més de vint anys no pogués tornar a col·laborar als diaris de Mallorca. Va morir l’any 1970 després d’haver patit nombroses penalitats sota el franquisme. Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista". Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles. Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13023 Mon, 02 Apr 2012 19:00:11 +0200 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13022 M'ofego... Tinc ganes de sortir i cridar, tot és una bogeria. A vegades m'estreny, a vegades m'ofega A vegades sento que és una riota més. No vull no més. http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13022 Sat, 31 Mar 2012 18:58:03 +0200 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13021 Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II) Per Miquel López Crespí, escriptor De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra. El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes” I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”. Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina. Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre. Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin. Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes. Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials. http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13021 Thu, 22 Mar 2012 09:40:58 +0100 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13020 Llorenç Villalonga i la guerra civil a Mallorca –Literatura catalana contemporània Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I) Per Miquel López Crespí, escriptor La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció. Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la. Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre. Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament. Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí. Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys. http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13020 Mon, 19 Mar 2012 18:22:35 +0100 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13019 Jaume Carbonero declarat "Enemic de la terra" (Eivissa) Bosch, Carbonero y Company, candidatos a Enemics de la Terra 2011 Son las propuestas de los socios y simpatizantes de Amics de la Terra R.L. | 21/11/2011 Los socios y simpatizantes de la asociación ecologista Amics de la Terra proponen este año a tres candidatos del Govern balear para el premio Enemic de la Terra porque «mediante sus acciones o dejadez han perjudicado el patrimonio natural y/o cultural de Eivissa». El primer candidato es la Conselleria de Educació que dirige Rafael Bosch, «por las consecuencias negativas que produce la reducción de la plantilla del Camp d'Aprenetatje de sa Cala; el único centro en Eivissa que enseña, mediante salidas y experiencias participativas, la cultura popular, las tradiciones y los valores del entorno natural de la isla». El segundo aspirante al premio es el conseller de Medi Ambient i Agricultura, Biel Company, «por su brutal reestructuración del organismo regulador de la agricultura ecológica, que ha pasado de tener una plantilla de 8 personas a contar solamente con 2», una situación que obliga a que «los propios agricultores tengan que pagar los costes de estas inspecciones». El exconseller de Obres Públiques, Jaume Carbonero, también entra en la terna «por su dejadez, permitiendo que pasen cuatro años sin haber conseguido que se retire la tierra depositada ilegalmente en la finca de Fiesta Hotels». Durante la cena que tendrá lugar el viernes, los socios de Amics de la Terra votarán el ganador del este premio negativo. Última Hora Ibiza y Formentera (21-11-2011) Jaume Carbonero, Enemic de la Terra por no retirar la tierra del golf de Matutes La plataforma Rescat Immediat Posidonia obtiene el premio positivo por su defensa de las praderas Jaume Carbonero, enemic 2011 VICENT MARÍ El grupo ecologista Amics de la Terra eligió anoche al exconseller de Movilidad, Jaume Carbonero, premio Enemic de la Terra 2011. Carbonero hizo méritos al galardón por dejar pasar cuatro años sin retirar la tierra acumulada en terrenos donde el Grupo Matutes proyectaba un campo de golf, en Platja d´en Bossa, «un testimonio de la vergonzosa inoperancia de la conselleria» que dirigía. Recordaron, asimismo, que el contrato de las autovías exigía depositar la tierra en un lugar adecuado y que una sentencia prueba que hubo connivencia con Fiesta Hotels para usar la tierra en un proyecto de golf. El premio Amic de la Terra recayó en la plataforma RIP, por sus acciones en defensa de la posidonia. Diario de Ibiza (26-XII-2011) Jaume Carbonero Malbertí: un mal conseller d’Habitatge que ajudà a ensorrar els Pactes de Progrés de les Illes Jaume Carbonero Malbertí és un polític mallorquí del Partit Socialista de les Illes Balears. Va néixer a Palma l'any 1951. És arquitecte i especialista en urbanisme. Ha fet feina d'arquitecte municipal de Pollença i és professor de dret urbanístic de la Universitat de les Illes Balears. Fou director general d'Arquitectura i Habitatge de 1999 a 2003 i el juliol de 2007 va ser nomenat pel president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, conseller d'Habitatge i Obres Públiques de l'executiu balear. El 5 d'agost de 2011 es conegué que Carbonero realitzà despeses de més de 92.000 euros en obres d'art per a la decoració de dependències del Govern en plena crisi econòmica i que aquestes es depositaren en un magatzem[1] A més, el 8 l'agost de 2011 es descobrí que Jaume Carbonero realitzà una despesa de 21.000 euros en pintures de la seva cosina María Carbonero entre l'any 2008 i l'any 2009.[2] Finalment, el 14 d'agost de 2011 es es publicà que Jaume Carbonero va realitzar una despesa de 3.000 euros a càrreg de l'Administració en la contractació d'una agència de detectius per a localitzar dispositius de vigilància del seu despatx tot i que no se'n trobà cap.[3] Wiquipèdia Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí) Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí) Defensa del GOB Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat? Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells. Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda. Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant. Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar. Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant? Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló. I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament. Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció. L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB. Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. Miquel López Crespí http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13019 Wed, 11 Jan 2012 19:07:56 +0100 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13018 Tal i com està el món no cal desitjar un Bon Any, ni tampoc felicitar ningú. Ja s'encarregarà de fer-ho en Rodrigo Rato i el seu equip. Especialista en apujar impostos a tothom, després de passar-se tota la vida demanant que aquestos baixessin, almenys per als més rics. >_< http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13018 Sat, 31 Dec 2011 18:41:09 +0100 http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13017 Es curiós que, més que les borratxeres o trompes, me'n recordi més de les ressaques. No es que ho consideri pas malament, això no, ja que la pròpia borratxera et fa oblidar el motiu mateix de la celebració, si no que han estat tants i tan variats els motius, que ja no se lligar la relació festa-celebració, de cada ressaca. :D http://www.lacomunitat.net/blog.php?id=13017 Sat, 31 Dec 2011 18:22:13 +0100