El Sofregit comença avui una nova etapa. El mes vinent farà dos anys que aquest projecte individual va obrir les portes, allotjat a l'edifici de La Comunitat. Un allotjament (cal dir-ho) que no em va costar ni cinc, cosa difícil en els temps que corren.
Per això no puc fer més que agrair la generositat de les persones que porten endavant aquesta iniciativa al servei de la catosfera, i a canvi de res. O, més ben dit, a canvi de la satisfacció de saber que cada dia som més els qui traiem el cap per la xarxa en la nostra llengua, fent possible que sigui una de les més ben posicionades en el panorama digital d'aquest món estúpidament globalitzat.
El motiu del canvi, doncs, no es deu a cap decepció. Ni a cap renúncia. Simplement em trasllado a un nou edifici comunicatiu en els fonaments del la qual estic implicat i que confio que també pugui fer servei a la nostra gent.
A partir d'ara trobareu el Sofregit a: www.blocs.lateneu.org/sofregit
Hi sereu, com sempre, benvinguts i benvingudes.
Adéu-siau i gràcies.
Mood:
Sofregit:
(7) Commentaris
Si jo fos socialista, em moriria de vergonya:
>El PP i el PSOE aproven l'estatut valencià al Congrés espanyol
>Els diputats socialistes de les Illes, el Principat i el País Valencià voten a favor de la denominació 'idioma valencià'
Vilaweb, 9/2/06 (llegiu la notícia sencera )
La incultura s'ha imposat. Quina merda de polítics.
Mood:
Sofregit:
(8) Commentaris
Després d'avui, ja tenim coll avall dos estatutets de fireta que, com diu l' Alfons , no ens donen "ni la consideració de protectorat" dins el sistema colonialista d'espana (també conegut com Estat de les autonomies).
Sort que des de la Lliga Anticolonial (LA) tornen a il·luminar-nos el camí. Sota el principi de "La colonització és pot curar", han engegat una campanya tan simple com evident, davant de la qual no puc fer més que treure'm el barret: Toquem el 2. Adéu, espana! .
Perquè, com diu la LA en la seva campanya d'afiliació: "ni zombies espanyolitzats, ni rucs espoliats: cap a la descolonització mental dels Països Catalans".
Salut i rialles!
Mood:
Sofregit:
(0) Commentaris
Quan la setmana passada l'Alt Empordà va patir una apagada de llum per la caiguda d'una torre elèctrica vaig començar a comptar les hores en què trigaria a sentir un discurs demagògic del tipus "si hi hagués la línia de Molt Alta Tensió (MAT), això no passaria".
Doncs bé, aquest discurs ja ha arribat. I ho ha fet de la mà d'un membre del govern: el Conseller de Treball i Indústria, Josep Maria Rañé .
Molta barra. I molt poca vergonya. Sobretot després de saber-se que una altra conselleria, la de Medi Ambient, ja coneixia l'estat de degradació de la torre elèctrica que va causar l'apagada des de fa dos anys. O no són del mateix govern o es pensen que la gent es mama el dit.
Mood:
Sofregit:
(0) Commentaris
He sabut d'una iniciativa que va néixer a partir d'una idea del Marc Belzuncles i que ha anat evolucionant amb altres aportacions, com aquesta o aquesta .
És una bona idea per recollir el descontentament popular davant el procés i el resultat d'aquest Estatut de fireta que ens han venut com a gran victòria. Es tracta de fer un "vot nul de qualitat" en el proper plebiscit.
Què vol dir fer un "vot nul de qualitat"?
Molt senzill:
- Els partidaris d'aquesta migrada llei orgànica del parlament espanyol (anomenada Estatut) votaran SÍ
- Els contraris a aquesta nova proposta (ja sigui perquè no volen cap avenç respecte de l'Estatut anterior, ja sigui perquè s'adhereixen a la campanya anticatalana del PP) votaran NO
- Els qui no es pronuncien votaran en blanc
- Els qui passen o se'n desenten, no votaran
Però, i els qui pensem que el poble català es mereix alguna cosa millor? Els qui pensem que no hem de demanar permís a Espanya (ni a ningú) per existir? Els qui pensem que només nosaltres hem de decidir el nostre futur?
Si votem que NO, la dreta espanyola i la caverna mediàtica s'apuntarà el punt. Segur. I ho aprofitarà per continuar insultant-nos.
Per tant, la proposta és fer un vot nul organitzat. Això és: votar amb una papereta no vàlida (amb alguna inscripció), i acompanyar-ho d'una mobilització social i d'una campanya informativa perquè tothom sàpiga que si hi ha molts vots nuls no és per error...
Hi ha diverses propostes de lemes per posar a les paperetes, i hi ha gent que ja hi està treballant (fins i tot amb la idea de fer paperetes nul·les unificades que es puguin baixar d'Internet).
Jo m'afegeixo a la iniciativa. I davant el debat que s'ha generat al voltant del què caldria posar a les paperetes nul·les, m'atreveixo a fer una proposta senzilla i unificadora. Simplement, que hi posi AUTODETERMINACIÓ. Clar i català.
Mood:
Sofregit:
(11) Commentaris
(...CONTINUACIÓ)
La mesquinesa de la nostra classe política, que fins ara -i encara no he acabat- he estat exemplificant amb la tasca dels partits del Principat al voltant de l'Estatut, també es manifesta al sud del país. La notícia parla per ella mateixa:
Vilaweb
DIJOUS, 02/02/2006
Nou gir del PSPV, que ara accepta les exigències del PP en l'estatut valencià
Pla accepta el 5%, però el deixa fora de l'estatut · També sembla disposat a recolzar la denominació secessionista d''idioma valencià' · Comença la tramitació del projecte en la comissió del Congrés
Poques hores abans de l'inici del debat del nou estatut valencià a la comissió constitucional del Congrés espanyol, els socialistes han sorprès tothom en desdir-se del compromís de recolzar la rebaixa del 5% i la supressió de la paraula 'idioma' per parlar del valencià i acceptar, així, les exigències del PP: el sostre electoral es mantindrà en el 5% en una futura llei electoral que es tramitarà a les Corts Valencianes, on el PP disposa de majoria absoluta, sense necessitat de passar pel Congrés.
Les negociacions s'han allargat fins a última hora i segons els socialistes, els populars van amenaçar, com a mesura de pressió, de marxar de la comissió constitucional si el PSOE aprovava les modificacions. La confusió ha estat important fins l'inici de la comissió degut a les interpretacions diferents que s'han fet del pacte asolit a la nit.
Al País Valencià, el PPSOE és una realitat equivalent a la sociovergència del Principat...
(CONTINUARÀ...)
Mood:
Sofregit:
(5) Commentaris
(...CONTINUACIÓ)
Ahir parlava de la falsedat congènita del PSC (sovint penso que, per ser coherent, hauria de treure's les dues últimes sigles del seu nom). Avui parlaré de l'eterna política de renúncia i d'interès propi de CIU que, un cop més, s'ha manifestat en la renegociació de l'Estatut. El Pujolisme va fer seva una manera de fer política, la política del "peix al cove", basada en la negociació de petits (mínims) avenços per a Catalunya a canvi de mantenir-se al poder, d'aconseguir l'estabilitat parlamentària al seu favor, o de mantenir les influències en diversos consells d'administració de determinades empreses i grups econòmics. Això va portar-la a pactar amb tots els governs espanyols que hi ha hagut i a adquirir postures ben compromeses (cal recordar el seu suport al transvasament de l'Ebre previst al PHN, per exemple).
En els 25 anys de govern, tot i tenir la paella pel mànec, no ha impulsat cap renovació de l'Estatut, però un cop a l'oposició ha fet creure a tothom que això era el més important de tot i que gràcies a la seva intervenció en la negociació es garantia un Estatut de màxims. Després, en la renegociació, s'ha presentat com la defensora de les essències estatutàries davant les amenaces de retallada. A l'hora de la veritat, però, amb una sola reunió, ha pactat un Estatut de mínims a canvi d'alguna cosa. No se sap exactament de què, però segons en Duran, CIU s'ha assegurat la influència en la política catalana i espanyola els propers anys...
De fet, ni la postura del PSC ni la de CIU ens hauria de sorpendre: la sociovergència (tal com en parlava aquí mateix fa justament un any) és una força molt arrelada entre la classe política catalana.
(CONTINUARÀ...)
Mood:
Sofregit:
(4) Commentaris
(...CONTINUACIÓ)
A l'escrit d'ahir acabava felicitant els partits espanyols perquè s'han sortit amb la seva. L'estratègia de la pinça -o del policia bo i el policia dolent- els ha funcionat.
Però això ha estat possible gràcies a que s'han trobat al davant amb una classe política mediocre, mesella, interessada... indigna d'un poble falsament il·lusionat.
El PSC és el partit de la falsedat per excel·lència. Va començar prometent un nou estatut a la campanya electoral catalana, perquè no podia ni imaginar que després, a les eleccions espanyoles, el PSOE guanyaria miraculosament. Es pensava que es trobaria quatre anys més amb un govern del PP, i així és molt fàcil demanar "l'oro i el moro" i fer-se la víctima quan saps que et diran que no. Però quan el PSOE va guanyar les eleccions (o, millor dit, els del PP van perdre per mentiders) el PSC es va veure amb l'obligació de continuar defensant un nou estatut per Catalunya, tot fent gala de la promesa de Zapatero (recordem-ho: aquella en què deia "assumiré l'estatut que aprovi el Parlament de Catalunya).
La negociació a Catalunya va anar com va anar, però el dia següent que el Parlament català va aprovar l'Estatut -amb gran desplegament de somriures i felicitacions- el Montilla ja deia que calia assumir que aquest estatut seria retallat a Madrid, sense que ningú li ho preguntés. Ho deia i ho assumia amb naturalitat, com si la unitat aconseguida o l'any i mig de negociació dels partits catalans no servissin per res. Amb això ja es veia quin era -i quin ha estat- el paper del seu partit en la renegociació. I s'ha vist fins dos dies abans del pacte final, quan l'Iceta ha dit/amenaçat -no se sap si parlant en nom del PSC o del PSOE- que aquella era l'última oferta del govern Zapatero i que caldria acceptar-la. ¿I aquell estatut que ELLS van aprovar després d'un any i mig de negociació i consens amb el 90% del Parlament català? On queda? No era tan bo? Quanta falsedat...
Per cert, en ningun moment els dirigents del partit no han sortit desacreditant els lladrucs i insults que arribaven des de les espanyes pels seus propis companys de files. Només parlaven dels atacs del PP. Més falsedat...
(CONTINUARÀ...)
Mood:
Sofregit:
(-1) Commentaris
Des que va començar l'etern procés de debat, negociació, aprovació, renegociació i retallada del projecte d'Estatut del Principat de Catalunya, m'he abstingut de fer-ne comentaris en el Sofregit.
Valgui d'entrada que, per a mi, el que necessita Catalunya no és un Estatut d'autonomia (quina paraula més buida i descafeïnada que ha esdevingut 'autonomia', oi?) sinó una llibertat absoluta per decidir el seu futur, sense pressions ni amenaces de ningú i sense dependre d'una llei orgànica que ha de passar per les Corts Espanyoles tant sí com no.
Dit això, abans de deixar-me anar, he esperat el final del procés per no avançar-me als esdeveniments i no fer Pasqua abans de Rams.
Ara que ja està tot decidit (que es desenganyin els il·lusos: només falta fer la foto de rigor) ja puc dir que em sento estafat, enganyat i, sobretot, defraudat per una classe política que enlloc de defensar els interessos del poble al qual representen, juga a fer política de partit, política de polítics que cobren un sou i el volen mantenir costi el que costi.
Anem per pams: només algunes consideracions sobre els polítics espanyols, ja que aquests no em representen i, de fet, no mereixen que els dediqui més espai. Simplement felicitar-los perquè s'han sortit amb la seva. L'estratègia incendiària, colpista i apocalíptica del PP per una banda ha trobat el complement necessari en la falsedat del PSOE.
Els socialistes han utilitzat la mentida per aconseguir vots (no oblidem que en Zapatero es va comprometre a "acceptar l'Estatut que aprovés el parlament de Catalunya") i després han jugat a fer veure que tenien un tarannà dialogant, mentre per un altre costat deixaven anar els gossos del partit (no cal dir noms) i permetien que bordéssin a l'unison dels insults emesos, dia rere dia, per la caverna mediàtica de l'Espanya eterna (aquella de xaranga i pandereta que tan critiquen els falsos progres...).
En resum, els uns per un costat, fent de policia dolent (el PP) i els altre per l'altre, fent de comissari dialogant, han aconseguit el seu objectiu: retallar allò que havia estat aprovat democràticament pel parlament català i fer que els mediocres polítics de Catalunya caiguéssin en el ridícul més sonat. Felicitats.
(CONTINUARÀ...)
Mood:
Sofregit:
(1) Commentaris
No puc estar content per la victòria d'un català al ral·li Dakar d'enguany.
I no puc estar-ho perquè aquesta celebració és una mostra exhibicionista del poder de l'home blanc europeu, de la força de les seves màquines (que funcionen gràcies a un combustible expoliat del Pròxim Orient), de la insensibilitat davant la mort de dos nens (un preu que cal pagar per gaudir de l'espectacle), de la contaminació impune (en forma d'erosió del sol, emissió de gasos i escampall de llaunes, olis i ferralla dels vehicles per tot el recorregut), del menyspreu per Àfrica, un continent que esdevé la mina per explotar, el jardí per viatjar i l'abocador per amagar la merda d'Europa.
Quina forma més estúpida de fer colonialisme al segle XXI!
Mood:
Sofregit:
(8) Commentaris
Llegeixo a El Temps que, finalment, l'Ajuntament de Barcelona tancarà els punts de venda d'animals a La Rambla.
Me n'alegro. La llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament de Catalunya (el 2003) i l'ordenança municipal sobre tinença i venda d'animals (del 2004) eren, fins ara, una incoherència: mentre es prohibien espectacles amb animals i s'interceptaven espècies protegides als aeroports, la Rambla continuava sent un aparador de tot tipus de bèsties: les unes apilades en gàbies, i les altres, venent-les.
Mood:
Sofregit:
(7) Commentaris
Acabo de sentir per la ràdio una gran idea per fugir del consumisme obligatori d'aquestes dates i, a l'hora, passar una bona estona: l'enemic invisible.
Es tracta de seguir el procés normal de l'animc invisible però amb la finalitat de desempallegar-se d'aquelles rampoines o objectes horrorosos que tenim per casa, del tipus: gerro de falsa ceràmica de restaurant xinès, torre eiffel de plàstic record de París, capsa de neu d'aquelles que hi ha un pare noel i quan la gires plou poliexpan, figureta de la moreneta fluorescent, figureta de dinosaure de l'ou kinder, etc.
La gràcia del joc és veure qui aconsegueix desempallegar-se de la cosa més kitsch i, en conseqüència, qui rep el regal més "cutre" del seu enemic invisible.
Bona alternativa als milers d'amics invisibles que s'acumulen en un parell de setmanes i que la gent acaba arreglant regalant espelmes del Natura...
Mood:
Sofregit:
(6) Commentaris
La setmana passada vaig estar a Anglaterra i, casualitats de la vida, dissabte vaig passar molt a prop dels dipòsits de petroli de Hemel Hempstead poques hores abans que esclatessin, ja que es troben a mig camí entre Londres i l'aeroport de Luton.
Evidentment, he seguit amb interès les informacions que arriben sobre aquest accident, que ja s'ha qualificat com l'explosió més gran a Europa després de la 2a Guerra Mundial. La deflagració es va sentir fins a 60 quilòmetres de distància, l'onada expansiva va ferir 43 persones (quatre de gravetat) i va obligar a evacuar-ne 2000. A hores d'ara, el fum resultant de la combustió de querosè continua arribant fins la pròpia ciutat de Londres.
No he pogut evitar fer-me una pregunta: això podria passar aquí? La resposta és clara: es tracta d'un accident i, com a tal, no té per què repetir-se en altres llocs. Però no és improbable.
A casa nostra hi ha instal·lacions d'emmagatzematge de combustible, amb més o menys capacitat de les que han explotat allà, a Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Castelló, València, Alacant, Palma de Mallorca, Eivissa i Maó. També hi ha refineries de petroli a Tarragona i a Castelló, així com una gran xarxa d'oleoductes de distribució.
Ara mateix desconec les mesures de seguretat que s'hi prenen. Confio -no tinc més remei- que són les adequades. Però també hi devien confiar les 2000 persones que vivien prop dels dipòsits de Hemel Hempstead i que han hagut de ser desallotjades de casa seva.
I hi ha una cosa que em preocupa molt: Anglaterra és un país amb molt d'espai, amb un model territorial difús, on els pobles i les ciutats estan separats entre sí amb grans extensions de camps de pastura i zones rurals. I tanmateix, l'accident ha tingut les conseqüències que ha tingut per a la població. Què passaria si una explosió d'aquestes característiques es produís en alguna de les nostres ciutats?
La pregunta queda a l'aire, com el fum tòxic que encara s'escampa pels voltants de Londres.
Foto: diari Avui
Mood:
Sofregit:
(3) Commentaris
En Xavier Duran, periodista científic de prestigi, va publicar un article força interessant a la revista El Temps de la setmana passada sota el títol La "cultura del sí, però com?".
Duran proposa una altra via entre l'actitud d'alguns col·lectius que critiquen les infraestructures que es projecten en el seu territori (i que han estat acusats de fomentar la "cultura del no") i l'actitud dels qui donen suport a qualsevol infraestructura en nom del creixement econòmic i el benestar, que podrien titllar-se com a garants de la "cultura del sí" (del "sí a tot", en diria jo).
Però aquesta altra via, la "cultura del sí, però com?", no és només un terme mig, sinó que, com diu l'autor, es tracta de "discutir com satisfer les necessitats presents sense hipotecar el futur i ajudar a un debat profund sobre l'ús del territori" i de "fer comprendre que hi ha uns reptes urgents, però que les solucions no poden ser les tradicionals". Aboga, doncs, per la reflexió i la imaginació, dues actituds absents en la política territorial i ambiental d'aquest país.
És, al meu entendre, un article interessant, que apunta elements realistes per al debat, i que alguns polítics i gestors farien bé de llegir i rellegir de tant en tant.
Mood:
Sofregit:
(1) Commentaris
Avui hem pogut veure per la televisió, als espais dedicats al temps, diverses imatges de tornados, també coneguts com a caps de fibló. Les càmeres digitals, que converteixen a tots els ciutadans en reporters ocasionals, ens han permès gaudir d'aquest espectacle meteorològic.
Se n'han vist a Gavà (Baix Llobregat), a Benicàssim (La Plana Alta), Vallfogona de Balaguer (la Noguera), Andratx (Mallorca), Cambrils (Camp de Tarragona)...
A partir d'ara, potser podem assajar un nou nom de consens per al nostre territori: els Països Tornadencs. Tot i que, coneguent-nos, ben aviat sortirien els partidaris de dir-ne Països Capdefiblonencs, Fiblonunya o Comunitat Tornadenca. I ja la tindriem organitzada de nou.
Qüestió de noms, com deia Joan Fuster...
Mood:
Sofregit:
(0) Commentaris
La Central Nuclear Vandellòs II, de la qual depèn el 25% del subministrament elèctric de Catalunya, va viure fa poc un episodi que ha passat força desapercebut però que posa en qüestió, de forma seriosa, el sistema de seguretat nuclear del país.
L'origen d'aquest incident cal buscar-lo l'estiu del 2004, concretament el 26 d'agost, data en què es va detectar una fuita important al sistema de refrigeració de la central. Aquest sistema és l'encarregat de distribuir aigua per diferents components essencials de la instal·lació, com la sala de control i el nucli, per tal de rebaixar-ne l'escalfor i refrigerar-los en cas d'accident. Perquè aquest procés funcioni, però, cal un flux permanent d'aigua que, en el cas de Vandellòs, s'agafa directament del mar. I precisament aquí és on cal buscar l'origen la fuita, ja que l'aigua de mar és molt corrosiva i va malmetre els conductes essencials de la central, que només fa 14 anys que està en funcionament.
En un primer moment, el Consejo de Seguridad Nuclear (CSN), l'organisme estatal que controla la seguretat de totes les centrals, va treure importància a l'incident i el va qualificar com a succés de nivell 0 sobre 7 en l'escala Iness, un índex que avalua la perillositat dels incidents nuclears. Tanmateix, va decretar un conjunt de mesures que els responsables de la central, propietat dels grups Endesa i Iberdrola, havien d'aplicar per corregir les deficiències en el seu funcionament. Aquestes recomanacions, però, no es van atendre i les fuites es van agreujar. Fins al punt que el passat mes de març es va haver de fer una aturada forçosa a la central per tal de reparar els desperfectes del sistema, que posaven en perill la seguretat de tota la central.
L'afer va provocar les protestes dels grups ecologistes i va posar a la llum la ineficàcia de l'organisme que ha de garantir la seguretat nuclear. Així, es va fer públic que entre setembre i octubre de 2004, després de detectar-se les primeres fuites, el CSN ja va dur a terme una inspecció dels sistemes de Vandellòs II i va concloure que la refrigeració dels sistemes essencials no es trobava en condicions de garantir la seguretat de la central, però no va fer el seguiment adequat per comprovar si els propietaris feien les reparacions necessàries.
La gravetat del fet va provocar la compareixença dels tècnics i de la pròpia presidenta d'aquest organisme, María Teresa Estevan, davant la comissió de seguretat nuclear del Senat, on va reconèixer que es tractava d'un incident "molt important" i va admetre que havia perdut la confiança en la direcció de Vandellòs II. En aquesta compareixença també es va saber que el maig de 2004, poc abans de l'incident de l'estiu, ja s'havia detectat una altra avaria, però els propietaris de la central no ho van comunicar al CSN perquè no ho van considerar prou important com per activar el protocol d'emergència.
Després de tot això, el CSN va elaborar un informe on, entre altres coses, acusava els propietaris de la central de "primar la producció per davant de la seguretat", de "posar en funcionament la central sense les anàlisis adequades després de la detecció de l'incident" i "d'ocultar i endarrerir la información al CSN". De moment, però, les conseqüències d'aquest incident només han estat la destitució del director general de l'associació que gestiona les nuclears d'Ascó i Vandellòs, Juan José Pérez Torrent, i del director de la central Vandellòs II, Àngel Fernández, a banda d'una sanció al grup empresarial que la gestiona.
Hores d'ara els tècnics encara debaten si cal situar aquest accident al nivell 2 o 3 en l'escala Iness, tot i que coincideixen a destacar que es tracta del segon incident nuclear més greu a Catalunya i a tot l'estat espanyol després de l'incendi de Vandellòs I, el 19 d'octubre de 1989.
Com deia l'Alfons fa uns dies al seu dip parlant d'aquest mateix tema, "la història ens ha ensenyat que l’ambició acostuma a passar per davant de la seguretat. Per tant, per evitar temptacions acaba esdevenint molt més segur tancar totes les centrals nuclears, per molta confiança que tinguem en la ciència i la tècnica". I, a més, les alternatives són viables. És, només, qüestió de voluntat.
Mood:
Sofregit:
(735) Commentaris
Ahir al vespre ens arribava la notícia del trasllat d'en Xirinacs des de la presó Model, on havia estat ingressat per ordre de l'Audiencia Nacional espanyola, a Can Brians. Sembla que tinguin por que la Model, 30 anys després de les protestes pacífiques d'en Xirinacs demanant l'amnistia dels presos polítics, es converteixi en un nou focus de rebel·lia.
I ahir mateix, més de 200 persones s'hi van concentrar al davant. També va haver-hi concentracions a altres poblacions i es va iniciar una vaga de fam rotatòria fins al seu alliberament, entre altres iniciatives.
Però en totes aquestes mobilitzacions hi falta una veu: la veu d'aquells i aquelles que els anys 70, mentre en Xiri estava plantat davant de la Model, reclamaven les llibertats, entre les quals la llibertat d'expressió. La veu d'aquells "progres" que ara tenen despatxos lluents, que ocupen càrrecs polítis o seients als consells d'administració de les grans empreses, mentre aquell company de lluites és a la presó.
On són aquells "progres" dels setanta que avui s'omplen la boca de democràcia, de llibertat, de drets, de progrés i de tantes paraules buides? Per què no demanen que avui es es compleixi allò que ahir reclamaven amb energia?
Mood:
Sofregit:
(16) Commentaris
Ja és un fet. Lluís Maria Xirinacs ha ingressat a la presó Model de Barcelona per ordre de l'Audiencia Nacional espanyola. Durant la seva detenció a la comisaria se li ha aplicat la llei antiterrorista i ha estat incomunicat, sense poder rebre la visita de familiars ni del seu metge (cal recordar que l'exsenador té 72 anys i una salut delicada).
No vull insistir en la coherència de la figura de Xirinacs, en la seva lluita a favor de la pau i les llibertats. Tot això ja ho han fet de forma precisa en Vicent Partal al Mail obert d'avui o l'Alfons Nonell al seu dip , unes reflexions que sotasignaria ara mateix.
Només vull remarcar el descrèdit que suposa per a un Estat que es diu democràtic el fet que en Xirinacs estigui avui a la presó Model (aquella presó que el va veure plantat a la porta dia i nit, durant un any i nou mesos, per demanar l'amnistia dels presos polítics). Un descrèdit absolut i vergonyós. Perquè mentre en Xirinacs és a presó per expressar una opinió (discutible, com totes), un tal Fraga, ministre d'un règim que avalava afusellaments per motius ideològics, és a casa seva, tan tranquil. Com també hi és un tal Samaranch, un tal Martin Villa... cal continuar?
I demà al matí, mentre en Xirinacs serà a la presó, un tal Jimenez Losantos atiarà l'odi i fomentarà el conflicte civil, com fa cada dia, des d'una cadena de ràdio de propietat episcopal. Però aquests, és clar, no són terroristes, perquè el que han fet o fan no posa en qüestió els poders fàctics del propi Estat. I en canvi, en Xirinacs, fa vint-i-cinc anys que els qüestiona.
Qui parla de democràcia?
Diverses mobilitzacions per reclamar la llibertat d'en Xirinacs
(Fotografies: www.vilaweb.com)
Mood:
Sofregit:
(3) Commentaris
Acabo de llegir el llibre d'Albert Manent El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història*, un treball prou interessant que repassa la difícil relació entre l'Home i aquest carnívor durant molts anys a casa nostra. És una bona aportació a la memòria col·lectiva, ja que amb només mig segle (o seixanta anys, depenent de les versions) que fa que el llop va ser exterminat, ja gairebé ningú no recorda que va ser un dels elements més importants del bosc català. Ho va ser i, amb una mica de sort, ho tornarà a ser. Almenys en algunes zones.
Potser, si hagués de fer alguna observació al llibre, diria que Manent se centra exclusivament en la visió antropocèntrica del llop i fa poques incursions en el món de l'animal, en la seva biologia, els seu hàbitat, el seu paper dins els ecosistemes... Tanmateix, el subtítol ja deixa ben clar des del principi que el treball se centra en el component històric i llegendari que envolta el llop, més que no pas en el seu valor naturalístic.
Més amunt he dit que, amb una mica de sort, el llop tornarà a ser un element important en els nostres boscos. Aquesta no és una afirmació gratuïta, tot i que sóc conscient que la qüestió tampoc no és senzilla ni està exempta de controvèrsia. No vull, aquí, entrar a valorar el procés de reintroducció d'algunes espècies. Ara bé, en el cas que ens ocupa, crec fermament que el retorn del llop a casa nostra -si fem cas als indicis que així ho apunten- és una bona notícia.
Per començar, perquè no es tracta d'una reintroducció, sinó d'un retorn per propi peu. Segurament des dels Alps, o des del Pirineu aragonès. Això diu molt a favor de la qualitat dels nostres boscos, com a mínim dels del Cadí-Moixeró i el Pirineu oriental, que és on s'han anat trobant indicis de la seva existència. El llop va desaparèixer per la persecussió a què va ser sotmès arreu del país, però també per la disminució dels seus hàbitats.
A banda d'això, el retorn del llop, si es confirma, també és una bona notícia per als ecosistemes i, per tant, per a nosaltres. No és aquest el lloc per recordar la importància dels carnívors superiors al capdamunt de la piràmide tròfica. Només diré que són bàsics per regular i equilibrar tot el sistema natural en què es mouen.
Ho argumentaré amb dos exemples pràctics. El primer: el senglar. L'explosió demogràfica que aquest porcí ha fet els darrers anys va estretament lligada a l'absència dels seus predadors, especialment el llop. No cal dir que el mal que aquests animals fan a les collites i el perill que suposen en moltes carreteres n'és una conseqüència.
El segon: l'isard. Aquest símbol del Pirineu, que dóna vida a l'alta muntanya, ha desenvolupat un virus que afecta tots els exemplars de l'espècie, un fet que no passava quan el llop, amb la seva funció, feia possible la selecció natural. Perquè els caçadors no maten els exemplars vells o malalts, precisament...
Fotografia: www.zoobarcelona.com
________
* El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Lleida, 2004. Pagès editors, col·leció Guimet, núm. 81
Mood:
Sofregit:
(2) Commentaris
Dissabte, moltes persones ens vàrem manifestar pel centre de Barcelona per reclamar una altra cultura energètica. Va ser una manifestació alegre i entusiasta, d'aquelles que alça l'ànim i encoratja a continuar treballant. Gent de diversos indrets del país vam demostrar que és possible manifestar-se en positiu, amb propostes concretes i a favor del futur del territori. I, el que és més important, amb una lliçó de coherència i unitat.
Així, el crit que més es va repetir deia "400.000 volts, ni aquí ni enlloc". Gent d'Osona, del Ripollès, de l'Empordà, de les Guilleries, de la Selva, del Rossellò, vinguda de lluny malgrat la pluja, va deixar ben clar que aquesta no és una lluita sectorial, no és una baralla d'un territori contra un altre (com algú, interessadament, ha volgut presentar). Sinó que és una lluita pel futur del país, per una altra cultura energètica.
La dependència nuclear, el trinxament del territori, la pèrdua de riquesa paisatgística, la manaca de planificació d'infrastructures, el perill per la salut... no són problemes menors, no afecten només una comarca o una població concreta, sinó que comprometen el benestar de les generacions presents i futures.
La trista classe política que entre tots hem escollit ho sap. Per això no ha gosat parlar de l'autopista elèctrica en el pla de l'energia que acaba de fer públic. Hi ha massa vots en joc. Potser, abans, s'afanyaran a fer una llei electoral que oblidi el necessari equilibri territorial. Així, des dels despatxos de Barcelona, els serà més fàcil prendre decisions.
Fotos: El PUNT
Mood:
Sofregit:
(25) Commentaris