Horrible, ha estat horrible i continua sent horrible.
Necessito un Valium i no en tinc.
Quina puta merda, ja hi tornem a ser i jo que creia que...

¿On és l'infermera que em va estimar?
0 Commentaris

Abans, fa uns mesos, creia que quan menys coses em passaven més imaginació tenia a l'hora d'escriure i més escanyolits tornava els meus escrits quant més coses succeïen al meu voltant [tinc massa faltes d'ortografia en català, això m'està colpint de paràlisi, nanus].
Era allò del Menos es Más minimalista aplicat a la meva essència creativa:

- es +
+ es -

Però ara aquesta simpàtica i agraïda teoria se'n ha anat a pastar fang perquè la meva vida és tan aborrida, em passa últimament tan poc que el cervell em fa funció únicament floral. Clar que podría'm dir que això és degut una mica a que la meva massa encefàlica ja està, a hores d'ara, contaminada per agents externs. Carai! Que hem arribat tard a la festa, el meu cervell està completament assecat

Canviant de tema dràsticament i aprofitant que per fi m'ha vingut alguna cosa al cap, no vull desitjar-vos Bones Festes perquè el que més em ratlla del Nadal és que s'hagin de donar "bonssentiments" precisament en aquests dies quan això ho hem de fer a diari, que celebrar el día de la Hipocresia Mundial fa cagar o és que no n'hi ha prou en ser mentiders els 365 dies que té tot any?
Després estàn els programes i els anuncis de televisió que tot i que facin soltar alguna llagrimeta de felicitat a tots aquells que disposen de familia i d'amics la llagrimeta es converteix en una llàgrima enorme i amarga per als qui no tenen ningú amb qui comptar. Tot plegat, d'això jo en trec quelcom positiu i és que el Nadal a mi sí em fa sortir a fora la vena més solidària però no amb vosaltres que probablement ho tingueu quasi tot, una familia, uns amics, uns diners, un ordinador, un gat; ni tampoc amb la meva familia que també té tot el que pugui desitjar... sinó cap aquells més desemparats. I no és demagògia barata, cullons, que em cau la cara de vergonya cada cop que vec l'anunci de Toys'r'Us o el missatge de Nadal del Rei (tio, tu tens molta barra, veritat?).
0 Commentaris

No és fàcil posar-se a escriure d'un mateix i dels teus problemes metabòlics sense que algú es pixi de riure perquè més o menys es com sortir en un programa d'aquests anomenats "reality shows" i buidar tota misèria sigui personal o sigui d'algú altre proper a tu. Clar que sempre hi hauràn aquells que s'hi sentin identificats, que plorin les mateixes llàgrimes que tu i que es sonin els mocs al teu jersei indiscriminadament.
No busco pas la identificació amb algú quan dic que per fi he recuperat els tres kilos que em pertanyien, que eren meus per dret i que fa dos anys van dessaparèixer per obra i miracles d'una desgana psíquica i física monumental, i que ara han tornat tot al.lucinats pel fart de menjar que endrapo cada dia a tota hora i a cada moment. Sé a què es deu tanta gana voraç i per això n'estic molt de contenta perquè quan jo tinc gana vol dir que estic bé, que em trobo bé i que les coses tornen poc a poc al seu lloc. Genial, estupendu, no quepo en mi de gozo.

¿Veritat que un altre adjectiu per a nombrar això seria dir que és Meravellós? Oh sí, de tant pensar-hi crec que ara mateix tindré un orgasme, massa solitàri però... apa, busqueu-me algú que vulgui compartir extàsis d'aquesta mena.

No d'aquesta:
- A cuánto las cinco?
- Por ser tú te las dejo baratitas.
0 Commentaris

Com passen volant els dies, sense adonar-me'n ja feia tres dies que no escribía res aquí i això que em vaig proposar ser una mica constant amb el meu blog en català perquè encara que no ho sembli la cosa no m'està costant tant com creia en un principi i m'agrada molt escriure aquí tot i que no tinc ni idea de qui em llegeix ni del que pensen sobre el que escric.
Vaig treure els comentaris a tots dos llocs, tant al weblog en castellà com en aquest perquè per desgràcia a mi em condiciona una mica a l'hora d'escriure el que la gent digui als comentaris, sigui bò o sigui dolent, no em sento del tot lliure fent-ho i després de quasi dos anys de tenir-los activats (a l'altre weblog) crec que ara ja puc volar soleta. No és que no m'interessi el que els demés pensin del que jo escric, si no fos així a l'altre weblog no hi tindría un formulari on la gent em podria escriure mails, tot sigui dit. Així que no us penseu que és cosa de prepotència o desinterès cap els que em llegiu, es més aviat una mica de vergonya perquè sincerament m'encanta rebre quants més mails millor. Se'm fa molt agradable.

El cap de setmana passat quasi que el podria considerar com un dels millors que he passat en molts mesos. Sortir amb les meves amigues sense tenir que preocupar-me per res més, ni per si veuré a aquest o a l'altra, sol les meves amigues i jo disfrutant de la marxeta és quasi bé impagable però també haig de dir que tinc que frenar una mica. Aquest cap de setmana m'agradaría fer alguna cosa diferent i deixar la disco, les copes i els bailoteos per un altre dia, que sempre fer el mateix acaba aborrint massa.
0 Commentaris

Tela amb els culebrons que es llegeixen en alguns weblogs!
Tela amb alguna gent que es pensa que tenir un weblog és sinònim de contar les aventures i desventures de la teva vida quotidiana sense creure que això un dia et pot sortir ben car.
Clar que amb certs personatges que volten pel món de les bitàcores que cada cop dóna més fàstic no és estrany que passin coses com aquestes. Jo més d'un cop m'he vist embolicada en històries ben rares sin comerlo ni beberlo només perquè algún paranòic s'ha cregut que anava per ell i ha volgut compensar la afrenta imaginària anant per mi.
Sí, hi ha molt malparit pel món i molta olla mental desbaratada però què, ara que no sóc jo el punt de mira és el meu torn per a riure i per, des de la distància, tapar-me la boca coquetonament i fer: jijiji

Jo ja no penso defensar a ningú, callaré com una puta, com tots els demés. Ja n'hi ha prou de donar la cara per a que després te la girin a ventallots, espavil macos! que cadascú que es menji el seu plat de sopa que ja som grandets.
0 Commentaris

Sovint m'aixeco amb el peu esquerra, sovint maleeixo aquest mal geni meu que fa que ensenyi les dents com un gos i sovint, molt més sovint del que voldria, em neixen unes ganes enormes d'aixafar insectes amb les sabates mentres penso que l'insecte ben bé podria ser qualsevol ésser humà que passés caminant pel meu cantó.
Tanmateix, sovint maixeco amb tots dos peus a l'hora, sovint m'alegro de tenir la capacitat de ser simpàtica i educada amb la gent, de tenir el do de fer-los sentir bé i sovint també, molt més sovint del que dessitjaria, em neixen unes ganes enormes d'enganxar a algú per la cara i desfer-lo a petons, abraçades i mil coses més d'aquelles tan dolçes.

¿I quina d'elles sóc jo realment?
Més m'estimaria ser una o una altra, mai les dues al mateix temps perquè sent sincera, borratxet meu, agitar-me amb tu és l'únic que vull fer i no s'hi val fer-te ballar el cap com una baldufa ni fer-me'l ballar a mi.
T'agraden totes i t'agrado jo, a mi m'agrades tu i després... tots els demés. No som pas gaire diferents l'un de l'altre, solament és que jo tinc la mania aquesta d'amagar-me de tu ben clavadeta al cervell.
0 Commentaris