Vivència de la periodista Giulana Sgrena
Il Manifesto, 6/3/2005
Encara estic en la foscor. Aquell divendres ha estat el dia més dramàtic de la meva vida. Van ser molts els dies que vaig estar segrestada. Només vaig parlar una mica al principi amb els meus segrestadors, feia dies que em van dir que m'anaven a alliberar. Vaig viure hores d'espera. Van parlar de coses dels quals només després he entès la seva importància. Van dir de problemes "lligats" als trasllats. Vaig aprendre a entendre quin aire tenia l'actitud dels meus dos "sentinelles", els dos personatges que em van tenir cada dia en custòdia. Un en particular que mostrà atenció a cadascun dels meus desitjos, estava increïblement apasionat. Per a entendre el que estava succeint li havia preguntat provocativament si estaria content perquè m'anés o perquè em quedés. He quedat sorpresa i contenta quan, va ser la primera vegada que va ocórrer, em va dir només "sé que t'aniràs, però no sé quan". Confirmava que alguna cosa nova estava succeint en algun punt quan van venir els dos a l'habitació com a confortar-me i a fer broma: "Felicitacions -em van dir- estàs partint cap a Roma". Cap a Roma, van dir exactament això.
Vaig tenir una estranya sensació. Perquè aquelles paraules van evocar de seguida l'alliberament però també em van projectar dintre d'un buit. Vaig entendre que era el moment més difícil de tot el segrest i que si tot el que vaig viure fins a ara estava "segura" ara es obria un abisme d'incerteses, més pesat que l'altre. M'havia canviat de vestit. Van tornar, "Nosaltres t'acompanyem i no donis senyals de la teva presència al costat nostre, els americans poden intervenir". Va ser la confirmació que no hauria volgut tenir. Va ser el moment més feliç alhora el més perillós. Si trobéssim a algú, vull dir a algun militar nord-americà, hauria hagut un combat, els meus segrestadors estaven preparats i haurien contestat. Vaig haver de tenir els ulls coberts. Ja em vaig acostumar a la momentània ceguesa. Del que succeia fora només vaig saber que a Bagdad va ploure. El cotxe va caminar segur en una zona de pantans. Estava el xofer més els dos segrestadors. Vaig sentir de seguida alguna cosa que no hauria volgut sentir. Un helicòpter que va sobrevolar a baixa alçada just per la zona on estàvem nosaltres, ens parem. "Estigues tranquil·la, ara vindran a buscar-te... dintre de deu minuts et vindran a buscar". sempre van parlar en àrab i un poc en francès i en un anglès molt difícil. També aquesta vegada parlaven així.
Després han baixat. He quedat en aquella condició d'immobilitat i ceguesa. Vaig tenir els ulls embuatats de cotó, coberts per ulleres de sol. Vaig ser ferma. Vaig pensar... que faig? començo a comtar aquí els segons que passen per a l'altra condició, la de la llibertat? Tot just he fet mentalment un compte que m'ha arribat de seguida una veu amiga a la meva orella: "Giulana, Giulana, sóc Nicola, no et preocupis he parlat amb Gabriele Polo, estigues tranquil·la estàs lliure".
De la presó al foc
Em va fer llevar-me la "bena" de cotó i les ulleres negres. Vaig sentir un alleugeriment, no pel que succeia i que no entenia, per les paraules d'aquest "Nicola". Va parlar, va parlar, una allau de frases amigues incontenibles, de cop. Per fi he tingut un consol gairebé físic, calorós, que havia oblidat des de fa temps. El cotxe va continuar el seu camí, travessant un pas subterrani ple de tolls, i gairebé derrapant per a evitar-los. Estava tot increïblement rugòs. Va ser deslliurador. Derrapant en un carrer ple d'aigua a Bagdad i potser un accident de tràfic després de tot el que havia passat era de bo de bo in-narrable. Nicola Calipari llavors estava sentat al meu costat. El xòfer havia comunicat per segona vegada amb l'ambaixada d'Itàlia que anàvem cap a l'aeroport que sabia supercontrolat per les tropes nord-americanes, faltava menys d'un quilòmetre m'han dit... quan.... només recordo foc. En aquell moment una pluja de foc i projectils s'ha abatut sobre nosaltres callant per a sempre les veus divertides de pocs minuts abans.
El xòfer va començar a cridar que erem italians, "som italians, som italians...", Nicola Calipari es va llençar a sobre meu per protegir-me, i de seguida, repeteixo de seguida, vaig sentir la seva última respiració, que va morir damunt meu. Tenia dolor físic, no sabia per què. Però vaig tenir un xoc, la meva ment va recordar les paraules que els segrestadors em van dir. Ells van declarar estar fins al final encarregats d'alliberar-me, però devia estar atenta "perquè els americans no volen que tu tornis". Llavors, quan m'ho van dir, vaig jutjar aquelles paraules com supèrflues i ideològiques. Per aquell temps per a mi estaven lluny d'adquirir el sabor de la més amarga de les veritats.
La resta no puc explicar-ho encara.
Aquest ha estat el dia més dramàtic. Però el mes que he viscut segrestada probablement ha canviat per a sempre la meva existència. Un mes només amb mi mateixa, presonera de les meves conviccions més profundes. Cada hora ha estat una verificació cruel del meu treball. De vegades em van prendre el pèl, van arribar a preguntar-me perquè mai volia marxar-me. Van insistir sobre les relacions personals. Ells em van fer pensar en aquella prioritat que massa sovint deixem de banda. Preguntaven sobre la família. "Demanes ajuda al teu marit", van dir. I també ho he dit en el primer vídeo que crec heu vist tots. La vida ha canviat per a mi. M'ho va explicar l'enginyer iraquià Ra'ad Ales Abdulaziz de "Un Pont Per (Bagdad)" segrestat amb les dues Simonas, "la meva vida ja no és la mateixa", va dir. No ho vaig entendre. Ara sé el que va voler dir. Perquè he provat tota la duresa de la veritat, la seva difícil proposta. I la fragilitat de qui ho intenta.
En els primers dies del segrest no he abocat una sola llàgrima. Estava senzillament cabrejada. Vaig dir enfront dels meus segrestadors: "Però com, segrestada jo, que estic contra la guerra?". En aquell moment surgí un diàleg ferotge. "Sí, perquè tu vas a parlar amb la gent, no segrestaríem mai a un periodista que està tancada en el seu hotel. I a més això que dius d'estar contra la guerra podria ser una tapadora". I jo vaig insistir, gairebé per a provocar-los: "És fàcil segrestar a una dona feble com jo, per què no proveu amb els militar americans?". Vaig insistir sobre el fet que no demanessin al govern italià la retirada de les tropes, no va poder ser el seu interlocutor "polític" el govern però el poble italià que va anar i està contra la guerra.
Ha estat un mes de pèndol, entre esperances fortes i moments de gran depressió. Com quan, va anar el primer diumenge després del divendres del segrest, en la casa de Bagdad on estava segrestada i en la qual havia una parabòlica, em van fer veure un telenoticies de l'Euronews. Allí he vist la meva foto en ampliació fotogràfica penjada a l'edifici de l'Ajuntament de Roma. M'he animat. Després en canvi, just després, ha arribat la reivindicació de la Jihad que va anunciar la meva execució si Itàlia no retirava les seves tropes. Estava aterroritzada. Però de seguida m'han encoratjat que no van ser ells, no havia de fiar-me d'aquests comunicats, eren "provocadors". Sovint li preguntava, a la cara, al que semblava més disponible, al que tenia, com l'altre, un aspecte de soldat: "Digues-me la veritat, em voleu matar". No obstant això, moltes vegades, havia estranyes finestres de comunicació. "Véns a veure una pel·lícula en tv", em van dir, mentre una dona wahabita, coberta des del cap als peus feia un volt a la casa i em cuidava.
Els segrestadors han semblat un grup molt religiós, en continu prec sobre els versicles de l'Alcorà. Però el divendres, en el moment del meu alliberament, aquell que entre tot que semblava el més religiós i que cada matí s'aixecava a les 5 per a resar, m'ha donat les seves "enhorabones" increïblement estrenyent-me fortament la mà - no és un comportament usual per a un fonamentalista islàmic -, afegint, si et portes bé, "de seguida" marxaras. Després, un episodi gairebé divertit. Un dels dos guàrdies va venir cap a mi estupefacte perquè a la tv van ensenyar els meus retrats penjats en les ciutats europees o sigui per Totti, sí Totti, ell s'ha declarat seguidor del Roma i es va quedar esbalaït que el seu jugador preferit hagués sortit al camp amb la inscripció "Alliberar a Giuliana" sobre la seva samarreta.
He viscut en un lloc on no tenia certeses. M'he trobat intensament feble. Vaig fracassar en les meves certeses. Vaig afermar-me en que feia falta explicar aquella guerra bruta. I em vaig trobar en l'alternativa o d'estar en un hotel a esperar o d'acabar segrestada per culpa del meu treball. "Nosaltres no volem a ningú", em van dir els segrestadors. Però jo vaig voler explicar el bany de sang de Faluya de les paraules dels pròfugs. I aquell matí els pròfugs, o alguns els seus "líders" no em van escoltar. Vaig tenir davant meu la verificació puntual de les anàlisis sobre com la societat iraquiana s'ha tornat amb la guerra i em va sacsejar a la cara la seva veritat: "No volem a ningú, per què no us esteu a casa vostra, per a qué pot servir-nos a nosaltres aquesta entrevista?". L'efecte col·lateral pitjor, la guerra que mata la comunicació, se'm va precipitar damunt. A mi que he arriscat tot, desafiant al govern italià que no va voler que els periodistes poguessin arribar a l'Iraq i els nord-americans que no volen que el nostre treball testimoniï en el quin s'ha convertit de debò aquell país amb la guerra i a pesar de les quals criden eleccions.
Ara em pregunto. És un fracàs el seu rebuig?
Salute!
