Sóc un cul de mal asseure's... això ho sap tothom...

Deliris d'egolatria ara es dirà Contes d'Storyville .

Moltes gràcies a els que han fet posible la Comunitat i als que fan posible dia rere dia que aquesta faci honor al seu nom. Gràcies per haver-me fet sentir durant molt temps (més de dos anys!) que això era com si fos casa meva.

Sento no haver usat el Podcast... confeso que ha estat una mescla d'ineptitud tècnica pel que fa a la codificació i compressió dels arxius de so que grabava i de por de parlar davant un public "desconegut"... Esborreu-lo si voleu.

Un cop més moltissimes gràcies als que han fet posible aquest blog, creadors de la Comunitat, lectors, comentaristes i un llarguíssim etc.
Escoltant: Misfits "Hate the living, love dead"
3 Commentaris

Usant aquesta icona al meu blog,proclamo:

1. Que m'oposo a la publicitat amb finalitat comercial als blogs.


2. Que crec que la publictat amb finalitat comercial als blogs en perjudica l'us, la
   imatge i la lectura.
   
   


3. Que no accepto diners a canvi de publicitat al meu blog.

Signat,
l'Autor

Amb això i la icona que podeu veure en aquest post i sota la tirallonga d'enllaços de l'esquerra (no ho veureu al perfil per que no es un blog, només es el complement d'això) em proclamo en contra de la publicitat comercial als weblogs. Tinc diverses raons: estètica, incomoditat de la navegació... (i probablement, resentiment per que ningú mitjanament competent voldria anunciar-se al meu blog)
Passem a un altre tema... el meu jo eteri i confús, el meu jo relataire. Suposo que tots coneixeu Relats en català (RC d'ara en endavant) però no que jo hi escrivia jo (es clar que no, pallús!). No es que sigui un prodigi escrivint però si més no RC em serveix com una mena de vàlvula d'escapament quan les meves inquietuds no son tan fortes com per intentar escriure poesia i a la vegada puc compartir els meus sentiments mecanografiats amb tothom que vulgui. Tot i la seva utilitat es una plana força estranya: no permet cap format del text (ni tan sols negretes, cursives, subratllats...) que escrius i la seva organització en general no es gens intuitiva: hi han un munt de rànquings i coses a l'atzar per les zones laterals, es pot votar un escrit i valorar-lo, com a dos opcions diferents, quan es podria combinar i faria la navegació més fàcil. A més a més, les sessions caduquen amb molta facilitat (pots perdre el teu relat si no el tens guardat a l'ordinador) i quan fas una cosa i et demana que et loguegis per a poder-ho fer, ho dona per fet quan en realitat no ho ha fet. A més a més, la web porta totes força temps amb una estabilitat que deixa molt que desitjar.
Però tot i així, suposo que als que hi accedim per llegir o escriure ens es ben igual, només un tècnic (que no té per que ser en mai9 ; només que aquest post el vaig trobar interesant) opinaria com ho estic fent jo. I els purament tècnics (la majoria de gent mesclem tècnica i el seu antagonisme) no s'interessen per RC. Jo tinc estones de tècnic (com aquesta que acabeu de veure) i d'altres... d'altres estones, bé... que em deixo portar pels sentiments, quan necessito llegir alguna cosa que faci sortir les meves emocions a flor de pell; o exterioritzar els meus sentiments escrivint i explicar històries a psicòlegs imaginaris que no respondràn. Un dia d'aquests (quan RC torni a funcionar) poso l'enllaç als meus relats publicats fins ara a RC a la columna de l'esquerra.
Ara una cosa estúpida però que m'afecta bastant... Durant aquestes vacances no tenia gaires deures (poquíssims, en realitat, només m'havien manat deures expressament pel Nadal a l'EOI ), però bé, n'he fet ben pocs i aquesta setmana m'hauré de quadrar seriosament per evitar les garrotades i entregar-ho tot a temps. I també m'he de preparar per la preavaluació que ja s'acosta... De vegades m'arrencaria els dits mossegant-me els punys de pura ràbia i desquiciament...
I ara al materialisme! Els regals de reis! A casa meva fem l'amic invisible entre la part materna de la família, ja que aixi només t'has de treballar un regal mentre que si cada casa fa un regal a cada membre de la família materna n'hi ha per cagar-se en tot i demanar un crediágil d'aquests que tant anuncien. Bé jo vaig rebre unes Chuck Taylor's Converse All Star de color grana i una magnífica gorra de visera (molts en diuen boina), dos capricis de vestuari que feia moltíssim temps que volia. A part, jo m'he comprat el meu propi regal de resi (es molt trist, ja ho sé ), una motxilla negra plena de corretges i mosquetons amb una calavera blanca que ha resultat ser d'un grup punk força famòs, els Misfits ... ara a veure si es mereixen que dugui la seva motxilla oficial.
Bé... quin tros de post, eh! Si arribes a llegir això tens la meva gratitud eterna i els meus desitjos de molts fills i pocs diners o potser millor a l'inrevès...
Escoltant: Bad religion "Generator"
5 Commentaris

Bé... ahir em vaig empassar un hoax i desprès d'haver esborrat el post en que en parlava (gràcies Marta i Jordi per aclarir les coses) pretenia escriure'n un altre analitzant la tocada de collons sofrida pel meu pobre orgull intocable (ni la Constitució, tu!).
Però circunstàncies extraordinàries demanen mesures extraordinàries i el present post no tindrà el contingut que volia per a ell per una senzilla raò. Avui necessito vomitar a sobre les medalles que un feixista reciclat ha guanyat tocant-se l'escrot.
Senyores i senyors, una sonora xiulada pel general José Mena Aguado! Aquest home ha tingut els pebrots d'afirmar, desafiant fins i tot al remaleit Federico (ara s'està exprimint el cervell a veure que pot dir ell que sigui més gros que això) que si un estatut autonòmic rebassa els límits que marca la Constitució (es a dir, sinònima dels meus collons ) l'exèrcit hauria d'intervenir.
Deixant de banda que en teoria el nostre món camina cap a un desarmament i quan un estatut es una proposta democràtica (i si no ho fos, cosa que no es dona amb l'actual estatut, una democràcia normal es negaría a acceptar-ho), no es pot pretendre mesclar-hi la guerra, antidemocràtica per excel.lència.
El millor del cas es que, com la COPE, aquest home no s'adona que el que està aconseguint es que la causa catalana estigui cada cop més respatllada (el contraboicot català 100% espontani ha fet que les ínfimes pèrdues del boicot espanyol passessin desapercebudes, per exemple). Desprès sorgeixen revolucions. Ells fragmenten Espanya, als catalans, si no se'ns molesta no estem del tot cómodes però no ens queixem.
Apa, salut i revolució (quan sigui convenient !

PS: El títol del post es l'expressió On va a parar? portada a l'extrem pels localismes ponentins .
Escoltant: Dir en grey "Cage"
0 Commentaris

Avui desprès de molt temps manifestant el meu fervent desig de veure l'última d'en Woody Allen, m'he acostat amb dos amics a l'Espai Funàtic de Lleida per a veure en una de les seves mini sales una pel.lícula firmada per Woody Allen que té pocs trets distintius d'aquest senyor menut i nerviòs que feia comèdies a Nova York on sempre hi sortia.
Està bé que Allen trenqui amb la seva tònica habitual de trames disfressades amb banalitats que volen passar per la vista de l'espectador amb molta humiltat, amb l'humor de vegades un pèl massa àcid per l'ambient senzill de la pel.lícula. El fet d'experimentar amb un nou gènere renova la imatge d'Allen, el fa deixar de ser un personatge identificat amb el que podría ser la seva pròpia corrent cinematogràfica. Allen s'aventura al drama amb pinzellades de tragèdia (molts titllen Matchpoint de tragèdia) i si bé no es una gran pel.lícula, ja que no estem davant davant d'un home de grans pel.lícules, no n'hi ha per sortir decebut de la sala.
El guiò es un trencaclosques on tot encaixa, sense que res sobri a la cinta, amb uns diàlegs acurats i propis de l'ambient neoburgès en el que transcorre Matchpoint. A més, Rhys-Meiers i Johansson, el duo protagonista (per entendre'ns, els culpables de la tragèdia que se'ns explica) fan uns papers força bons, sobretot cap al desenllaç de la trama, on se'n surten dels reptes interpretatius ordits per Woody Allen amb molt realisme.
Matchpoint no pixava alt, però ha deixat clar que tot i que l'humorista novaiorquès no està acostumat (o no l'associem amb) els drames burgesos, també ha sabut teixir una història, no tant senzilla i humil com les seves comèdies habituals, però si més o menys banal, en la que tothom es espectador i pot apreciar la pel.lícula com una història i no com el que li passa al personatge que ens cau bé (el tret indispensable d'una pel.lícula made in Woody Allen).
La pel.lícula, tot i aixi té unes escenes de suspens forçades i una escena (quan en Chris somia amb la Nola i la seva veina) que no encaixa amb l'estil que duu Allen al llarg de la pel.lícula i que a mi personalment, no m'ha agradat gens ni mica. Tot plegat deu de ser qüestió de la poca costum d'Allen pel que fa al gènere dramàtic.
A vegades, tot s'ha de dir, resulta lenta, senzillament per que arribem a preveure la història d'alguna manera (es un drama, que voleu?) i algunes figures es repeteixen massa (jo he acabat fins als pebrots de les proves per a papers teatrals de la Nola, del diàleg de nena que juga a ser madura de la Chloe, dels sogres passats d'amables...).
Però bé, si teniu cinc euros i sou a prop d'un cinema, estaràn ben invertits .
Escoltant: Patrick Doyle "Golden egg"
2 Commentaris

Sembla que era ahir quan escrivia un post tot donant la benvinguda al 2005 (por el culo te la hinco) i ara ja estic felicitant l'any 2006 (por el culo te la hinco, pero como no rima se la hinco a tu prima).
Es acollonant... demà ja seré al crematori, tu... i passat, Dèu, que resulta que si que existia m'estarà condemnant a l'infern dels nans sodomites per cagar-me en la seva sucursal a la Terra... però això es una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió... (el fragment apocalíptic es prescindible, gràcies )
Que dir-vos... al 2005 he tocat el cel en bastantes ocasions i he llepat els inferns en d'altres tantes... Dues muses en un any... Bé, tal com duia les coses es acollonant i potser per tot plegat se m'ha despertat la vena pseudoartística, com una mena de vàlvula d'escapament de tot el que sento, ja que el blog s'havia quedat curt en una feina per a la qual el creia suficient fa tot just un any, en el post que cito al començament. Com canvien les coses, eh?
En fi... la qüestió es que si hi haguès una mesura de sentiments i ens possessim a fer balanç del 2005, la mitja arimètica ens diria que no sóc ni un desgraciat ni un afortunat... els números i les seves excentricitats.
Hi han, però, moltes coses que voldria canviar. Una revolució a casa en pro de la meva llibertat no estaría gens malament. Millorar en els estudis, es a dir treure bones notes per que m'ho curro, no només per que em dic com em dic i li caic bé a qui sap qui. I així forces coses. De vegades em dic que seria feliç amb poc i de vegades pixo massa alt.
Ara tinc moltíssima son i no penso amb claredat.
Escoltant: Fito & Fitipaldis "Whisky barato"
2 Commentaris

A petició popular (de fet, de la xim-xim ), redactaré l'imforme policial de la nit del meu aniversari...
Resulta que el que jo trobava que no encaixava en els plans dels meus amics era que es van presentar a casa quan jo n'anava a sortir per què el regal era massa gros com per carretejar-lo massa estona. Uns peazo altaveus per l'ordinador (però que també serveixen per a discmans, reproductors d'MP3, televisions...) que han millorat amb escreix la sonoritat del meu ordinador i una mariconera tamany mini de Malson abans de Nadal. En fi, gràcies a tots!
Desprès d'admirar la generositat dels meus amics i probar els altaveus a l'ordinador, vam anar a fer uns creps en una creperia que hi ha al mercat d'artesans que obra a Lleida cada Nadal i desprès a sopar al Pans & Company, on invitava jo, gràcies a uns vales d'aquests que reparteixen en temporada baixa. Desprès de sopar vam estar gelant-nos de fred esperant (a la matinada anterior s'havien registrat -7º centígrads a Lleida ciutat) que vinguessin a buscar al Ger i desprès obeint a contracor les ordres rebudes a casa, vam tocar retirada...
En fi... una vetllada agradable, si bé no es pot contar entre les millors de la meva vida.
I bé... explicar aquests últims dies suposo que no val gaire la pena, així que us deixo amb l'alegria de la nit d'aniversari . Salut i força al canut (i força a la mà per poder-vos-la EHJEHJEM... ja ens entenem)!

Escoltant: Eddie Murphy & Antonio Banderas "Livin la vida loca"
3 Commentaris

Just ara, fa 15 anys que vaig venir al món, en una sala de parts qualsevol... una broma del ginecòleg a la meva mare... .
Això de tenir l'aniversari a finals d'any es una putada de cal Dèu... quan comenci a topar amb restriccions d'edat (si sortís més del que em deixen segurament això ja hauria començat) em cagaré en tot més d'un i de dos cops... Com ara quan no pugui anar al tradicional viatge a Irlanda que es pot fer a la meva escola un cop tens 16 anys (que el fan quan jo encara en tindré 15)...
Però bé, parlem de coses alegres, com ara que m'han caigut 150 € i una caixa de Ferrero Rocher, que si no els anunciés la Preysler seríen el millor del món, creieu-me .
Aquesta tarda vaig a celebrar l'aniversari amb els amics i desprès anirem a fer un sopar (però no fins gaire tard... rancúnia materna...)... Em temo que hem gastaràn alguna innocentada, per que dos ja s'han comportat de forma un pèl extranya, però en fi, que sigui el que sigui .
Bé... i ara, materialisme! Els ingressos excepcionals que caracteritzen els meus aniversaris des de temps immemorials, serviran aquest any per a paliar la crisi econòmica que arrossego des que se'm va acudir enamorar-me d'una noia de fora de Lleida i per a comprar coses com ara el regal del meu amic invisible del dia de Reis o el manual de regles de Món de Tenebres edició de luxe (tapes de pell i oremus!! ) i per estalviar, que fa molta falta...
Bé, demà us dic com ha anat tot, apa, siau, gent!
Escoltant: Reincidentes "La cadena"
11 Commentaris

Les festes no s'han acabat ni de bon tros, però almenys si que ho ha fet el plat fort: tres dies seguits d'àpats, Nochebuena, Nadal i Sant Esteve (que pel que sé es una invenció catalana per a reciclar les sobres del dia anterior mitjançant els canelons). Bé, a part de que els hàbits alimentaris d'aquests dies fan encara més urgent una dieta o una activitat esportiva continuada, el fet de que els primers dies del Nadal hagin passat de llarg només pot voler dir (al meu inqüestionable parer) que el meu aniversari està a prop!
El dia 28 (que, per avatars del destí coincideix amb el dia dels Sants Innocents) el personatge que s'amaga darrere de tota aquesta retòrica buida, complirà 15 anyets !
Estaría bé sortir a sopar (si els meus pares volen... quina ràbia!) amb uns quants amics, rebre regals o diners, que així en puc fer el que vulgui...
Si, genial, oi?
Si no fos per que tinc dues amigues que es porten com el gat i el gos entre ells (bé, de fet no es porten, però si es estiguessin juntes, es portaríen com el gat i el gos... ) i vull que les dues vinguin, tot sería perfecte. Si vé una, l'altra no vindrà... a part que es el meu aniversari i es podriem empassar les seves diferències (tenint en compte que fa uns anys es portaven de puta mare), es que tot plegat em duu de corcoll.
Les dones son tan tossudes que cap de les dos cedirà... una ha col.laborat amb el regal i ha estat molt per mi ultimament i amb l'altra he passat molt bons moments però per circunstàncies de la vida quasi no ens veiem... Que merdes faig?
Es curiòs com hi ha gent, no només aquest parell, que s'odia a mort i tenen una cosa en comú: que me'ls aprecio... i em sembla que encara m'hauria d'estranyar que no m'haguès trobat en una situació d'aquestes, un dilema compromés... Cagontot!
Escoltant: Mägo de Oz "Al-mejandría"
2 Commentaris

Els estudiants ja tenim vacances! Ara, com que tampoc tinc gaires deures (o això em sembla), només m'he d'entregar a alguns pecats capitals durant aquesta bonica festa cristiana que es el Nadal (us remeto al post anterior)... vagància, gola, luxúria (mai està de més fer el fantasma, que desprès rebaixar-se sempre es fàcil )...
Ahir, desprès d'acomiadar les classes (per un temps sempre curt) amb una paròdia d'espectacle de varietats barat (molt barat, si hem de ser sincers) vam anar a fer un dinar que volia simbolitzar la unió de tota la classe amb bon rotllo, però bé... està clar que si tens ganes de matar els teus companys de taula més immediats amb el ganivet, que la gent va marxar sense excursar-se un cop acabat el dinar i que algú es va escaquejar de pagar, no podem ser de cap manera una classe unida.
Desprès del dinar, que tot i els fets anteriors, va estar relativament bé, vam anar (no tota la classe, per això... els meus amics habituals, per exemple, van anar pel seu compte) a jugar a bitlles al Bowling Steak House, un local on hi ha pistes de bitlles, salons recreatius i la discoteca Pacha Lleida. No està malament això de les bitlles... quina pena que la fauna que s'ajunta al Bowling sigui d'allò més ingrata.
En fi... i aquesta tarda la meva comunitat de veins que no té res d'envejar a l'immoble del carrer El desengaño 21 organitza un pica-pica per donar inici al Nadal... imposible no celebrar res aquests dies . A veure amb qui hi vaig...
I finalment, fa uns dies em vaig topar a Diària amb la mirada de la Sara Forestier, la protagonista de L'esquive una gran pel.lícula que temia haver-me d'empassar en fracès, però que sembla ser que s'ha estrenat a Espanya (però no a Lleida). La Forestier aquesta es una actriu d'aquestes que ja ho pot fer malament que et semblarà que ho fa genial... té una carona preciosa i uns ulls amb una força increible... m'he enamorat d'un fotograma...
Escoltant: La fuga "Barrio gris"
1 Commentari

Jo de petitet flipava quan la meva àvia proclamava "Cada cop odio més el Nadal!"... com es podia odiar la festa de la felicitat, la fraternitat i els regals? Ella no es radical com jo (o això crec ), però es més pràctica: odia que hagi d'arribar una festa puntual per a reunir la muchachada a casa, odia cansar-se cuinant i netejant (això es pura frustració per que ja es més gran), odia no saber que regalar i odia encara més no saber que es el que vol que li regalin a ella.
I ella no ha estudiat però es que la clava.
Per què quan fot un fred insofrible i comencen a posar llumetes (que per cert... on es l'ecologisme que parla d'estalvi elèctric i la política de l'ajuntament per acabar amb la contaminació lumínica?) pel carrer tots pensem (o està establert que ho fem) en aquells que precisament desconeixen la opulència del Nadal? O per que exaltem precisament al Nadal valors personals que hauriem de tenir presents tot l'any? Tant hipòcrites som que ens han de posar un cartell lluminós ben visible que ens diu quan aplaudir, com a la televisió?
Per què necessitem motius per regalar? Si apreciem algú, per a que esperar al seu aniversari o a la festa del Sant Consumisme? Per què recordem justament per Nadal (Jesús va nèixer a la primavera... si es això el que voleu celebrar, però hauriem de celebrar el naixement de molta gent... si així fos) al típic avi o àvia o oncle o tia que tenim podrint-se de fàstic en una residència?
Desprès hi ha el consumisme. L'últim cotxe teledirigit que es fot hòsties més guapes que cap altre, el CD de la cosa aquella que Espanya va portar, ben orgullosa a la cosa aquella on exhibien criatures deixant anar galls, mòbils amb microones i consoladors unisex... Però... de debò fa falta deixar-se un sou en regals? Un regal no ha de ser el que dicta la publicitat, ha de ser allò que dicta el cor. Aqui potser entro en contradicció, però penso que no hi haurien d'haver pressupostos de regals, una merda embolicada pot significar molt i un Ferrari pot estar mancat de sentiments. Si es fan regals, per a que dictar pressupostos i criteris i normes estúpides (enemics invisibles i polles de calibre similar)?
Durant el Nadal, en teoria som més bons que durant la resta de l'any, però no gaire més... si l'abolissim tampoc canviarien gaires coses.
El Nadal que ve hem posaré a endreçar aquest batibull d'idees si encara no m'han cremat a la foguera...
Escoltant: Linkin Park "Easier to run"
4 Commentaris

No es bo que les rivalitats esportives trascendeixin a fora de la pista o continuin un cop acabat el partit, però mira, en certa manera es quelcom que tot i ser incorrecte sempre ho trobes a faltar. Som humans i com que no hem arribat a la racionalitat absoluta, encara odiem a algú, pel que sigui (el fet que no siguem absolutament racionals té entre les seves conseqüències els fets sense justificació)... i a mi no hem queien bé les meves rivals d'aquest matí.
Per si no ho sabíeu, jugo amb l'equip cadet mixte de l'escola Les Heures en categoria de cadet femení (estem fora de competició per ser mixtes, ja que a partir de la categoria cadet hi ha segregació sexual -no hi han eufemismes - i juguem contra noies per que a l'equip hi ha majoria femenina).
Al que anava... resulta que avui jugàvem contra el CV Puigverd, el segon del grup (som 4 i nosaltres anem tercers... ); hem començat perdent el primer set, hem guanyat el segon, hem perdut el tercer i hem guanyat el quart, cosa que ens obligava a jugar l'últim set, només a 15 punts, el conegut com a tie break (que no sé per que li diuen així si s'hi juga tot el partit, en tie break, el sistema de puntuació en el qual els teus errors suposen punts per a l'altre equip). Bé, fins aqui, genial, sobretot per nosaltres que aspiràvem a recuperar la derrota que ens va inflingir el Puigverd en la primera ronda... Els problemes han començat quan hem canviat de camp (a la meitat del tie break, quan un dels dos equips arriba a 8 punts, en aquest cas nosaltres): hem optat per la rotació inicial davant dels dubtes de com col.locar-nos al camp . En la rotació inicial començo jo fent el servei i bé... doncs que s'han notat els meus dos anys al voleibol federat . No he fallat cap servei i al camp no ho hem fet gens malament així que ens hem adjudicat el set i el partit.
Un cop feta la salutació final, m'he dirigit a firmar l'acta (com a capità que soc) i m'he trobat amb el marró montat: una de les entrenadora rivals escridassant a l'arbitre que s'excussava dient que ella no ho controlava (fos el que fos el que estiguessin dient)... La qüestió es que quan es canvia de camp al tie break, tothom va a les mateixes posicions en que estaven i nosaltres no ho haviem fet així (ens haviem col.locat amb la rotació inicial). Jo, com a capità, he reconegut el meu error i li he dit que si hi havia quelcom que s'hi poguès fer, jo personalment (per què l'equip no estava per tornar a jugar) no hi tenia cap problema a intentar-ho. Les entrenadores del Puigverd volien que es restessin tots els punts sumats des de la suposada falta de rotació i que no es contessin (volia repetir la segona meitat del cinquè set... que li costava dir-ho directament? xD), cosa molt discutible, ja que en més de mitja vida jugant a volei, no he vist mai que es restessin punts un cop se n'haguessin afegit més. Entre el meu entrenador suplent i jo l'hem intentat calmar, ja que semblava a punt de cagar-se en la nostra ascendència i descendència, mentrestant la seva capitana firmava l'acta, amb la qual cosa el partit era nostre, hi haguès falta de rotació o no. Desprès de que oficialment elles haguessin donat per perdut el partit i jo haguès firmat, l'arbitre ha dit que no pot decidir sobre una cosa que no està sobre el paper (al voleibol federat les rotacions s'anoten i s'entreguen a l'arbitre) i l'entrenadora rival només ha sapigut carregar-se tot el que veia, gent del meu equip, jo mateix i una noia del meu equip que juga en el mateix club que una de les entrenadores del Puigverd (el Camp Escolar) , a la que increpava per no saber-ho. Una cosa bona del cas es que diu que se'n havia adonat al final del partit, quan es increiblement difícil descobrir un error a la rotació, i no quan s'ha comès. I ja com a colofó, les adorables noies del Puigverd a les que envio molts petons i punyalades des d'aqui no se'ls acudeix res més que dir que claro como son malos, tienen que hacer trampas. Enveja que teniu noies!
Això es tot (m'avanço al diari que imforma de l'esport escolar a Lleida i tot xD)
Escoltant: Amaral "Dias de verano"
3 Commentaris

De vegades el fet de que els dies passin sense pena ni glòria acaba prenent un caire fatalista. No suro ni m'enfonso, no faig res, no provo que hi sòc...
Dissabte vaig adquirir Una certa penombra, de Toni Ibàñez, guanyador del premi Sant Cugat blablabla i acusat de plagi blablabla... El Diable també es adorat. A estones el llibre resulta un forat de cuc que et projecta a una dimensió que, a pesar d'estar capgirada resulta terroríficament certa; val 15 € i té 62 pàgines, dues línies de les quals son un plagi, però resta a criteri de cadascú passar una bona estona llegint o no.
Per la tarda vaig fer un intent de fer parir a la meva facció rolera en agonia una partida d'el Senyor dels Anells que no va donar resultat. Tinc el cap per altres coses... Jo deia que volia passar les tardes exclusivament jugant a rol, però les alternatives estàn resultant ser contemplar un vídeo esperpèntic que vam grabar fa unes setmanes i jugar al Monopoly... en comptes de jocs de rol o d'anar al cinema (a veure una pel.li que per cert vaig jurar que no veuria en ma vida).
En fi, ni trist ni content, però si amb uns petits canvis a la plantilla, un nou àlbum de fotos i una modificació de la secció que substitueix (només al meu blog) al perfil de la Comunitat que mai hem va agradar, hem despedeixo.
Salut i força al canut! (i força a la mà per porder-te-la pelar!)

Escoltant: Extremoduro "Necesito droga y amor"
0 Commentaris

Va ser escriure un post anunciant la descoberta de la meva tercera musa (no cal que us l'enllaci, senzillament es l'anterior) i ella hem va engegar, primer amb allò que en diuen "estar rar@" i desprès amb succesives discussions al més pur estil d'un melodrama americà. Fot pena, però bé, aqui estic. Era molt maca, molt simpàtica i divertida, però feia l'efecte que jo era el típic noi massa apocat per a encaixar en la seva vida on tot era un espiral frenètic (vull pensar que les coses no haurien anat bé per això).
Però no, fins al moment, encara no m'he deprimit. Hi han més muses al mon i si els grecs antics que només amb Atenes eren uns 250000 en tenien 9... doncs si ara som sis mil milions d'engendres del caos, feu números!! Mare meva... a aquest pas, fins i tot les muses resulten vulgars...
Només jo, n'he tingut tres, de muses... una de la que amb prou feines vaig deixar testimonis escrits, algun que altre post d'adolescent imbècil i prou, la segona amb la que vaig decidir que totes les noies que m'inspiressin sentiments forts o intents d'obres d'art (llavors això la incloia només a ella) esdevindríen les meves muses (i va ser genial que fos així fins que hem va fotre les banyes amb el que jo creia el meu amic) i ara la tercera; que al menys ho era fins fa un dia o dos.
En fi... en el fons, sé que la meva vida sentimental no us importa si no estic a punt de suicidar-me (que aprofitant l'avinentesa, us diré que no es el cas), així que tractaré d'altres temes, per allunyar la poca pena que pugui quedar.
Sabieu que Toni Ibáñez, guanyador del premi Ferrater 2005 sembla que deixa d'escriure el seu blog Tros de Quòniam ? La blogosfera en perd un d'odiat, un que diuen que era un plagiador, un que que era pedant, però un que era gran... haguès fet el que haguès fet (el primer llibre del Harry Potter diu, per boca del senyor Ollivander una frase molt interessant, que es poden fer coses terribles però ésser gran, en el sentit de fer grans obres o protagonitzar grans fets). Demà sens falta hem compro el recull de poesia que li ha fet guanyar el Ferrater i la fama de plagiador: el seu últim llibre, Una certa penombra.
A part d'això, hem ronda pel cap penjar per internet la meva obra, tant la lírica, molt amagada, com la narrativa o el teatre (escriure he escrit de tot... però he acabat ben poca cosa)... Tot i així des de fa uns dies, tinc en més alta consideració la meva persona com a creadora de literatura ja que la meva tutora hem va demanar de genolls (eviteu-ho: exalta l'ego en excès) que participès en el concurs de redacció "El dia que vaig nèixer" , per què tenia moltes posibilitats de guanyar (tot i que fos a nivell de Catalunya ). En fi, jo he fet la redacció, per que m'interessa escriure i saber que hi ha algú important a qui li agrada el que faig. Dec tindre una espina clavada: MAI he guanyat cap concurs de literatura... ja va sent hora ... però també... a qui se li acudeix presentar una redacció que només fa que parlar del comunisme a un concurs on intervé La Vanguárdia ? A mi .
Au, ja n'hi ha prou per avui! Ens veiem!
Escoltant: New order "Bizarre love triangle"
1 Commentari

Cuántas flores para un ramo, cuantos versos para un poema... La veritat es que no sabria per on començar a dir el que sento per la que ara ha esdevingut la meva musa ...
Un colega m'ha dit que es increible com es pot passar de la idealització a l'amor boig i incondicional... Es màgia. Ni Harry Potter ni llets... mirar aquests ulls blaus que hem tornen boig i saber que seràs alli per viure un somni real. Es màgic saber que per llarg que sigui el camí i per moltes voltes que donem per arribar allà on sigui, el recorrerem a estones de la mà i a estones abraçats, sempre junts...
Si et tinguès al meu costat, et pegaria un achuchón (connota més força i més alegría que "abraçada" xD)...!
Escoltant: Fito & Fitipaldis "Las nubes de tu pelo"
3 Commentaris

Ahir vaig anar a veure l'adaptació cinematogràfica de la quarta peli del que, fins fa uns mesos, era el meu clon (si m'assemblava al Harry Potter, que passa?).
Que voleu que us en digui... d'una catàstrofe nuclear salvaría el llibre, això està clar, la pel.lícula es massa ràpida i massa lenta (quasi tres hores amb el cul enganxat en una butaca de sintètic barat respirant el mateix aire que vora 200 engendres del caos... se li fan lentes a qualsevol ) a la vegada i als que no han llegit el llibre se'ls fa díficil d'entendre; l'haurien de veure més d'un cop. Cinematogràficament parlant, a més, la pel.lícula torna al nivell de la primera i la segona (hem perdut la mestria d'Alfonso Cuarón... ), els actors no tenen oportunitat de lluir-se excepte els dos Barty Crouch i en Daniel Radclife (que sembla que li hagin fet la pel.lícula per a que s'hi llueixi), que ha millorat respecte al pèssim nivell que va demostrar a les anteriors pel.lícules. La pel.lícula deixa actors com Rupert Grint desaprofitats o belleses com la Emma Watson sense explotar tot el que donen de si... aprengui d'en Cuarón, senyor Newell: estan fent una pel.lícula, no la pel.lícula d'un llibre. La pel.lícula en general, transmet la sensació de que no sap com cenyir-se al llibre.
Però també té una part positiva, sublim el treball de caracterització sexual que tenen alguns personatges de la pel.lícula "el morbo de l'adolescència" ho anomenen alguns crítics. A més, es la pel.lícula de Harry Potter on més currada està l'ambientació, els decorats i l'impacte visual, vegi's l'entrada de Durmstrang i Beauxbatons al Gran Menjador, l'estadi dels Mundials, la major majestat del castell en general, el Cuadeserra cubà (o Colacuerno húngaro)...
Cinematogràficament, només una estrella, pel.lícula de diumenge d'estiu sense alternatives socials, que només es un espectacle visual... i una pel.lícula sempre es més que això.
Escoltant: Gorllaz "Feel good Inc."
2 Commentaris

L'altre dia a anglès (a l'EOI) ens van dir un verb que volia dir abandonar-ho tot i començar una vida millor (com el phrasal verb give up, però amb continuació xD) però ara no el recordo així que el titol del post es queda com està...
Tal com ja deia al post anterior de forma retòrica, un altre cop dubto de tot el que he estat fent fins ara, tot i que Bucay asseguraria que si tornès enrere tornaria a cometre els mateixos errors (i també que no res es un error fins que es demostra que ho es).
Ja no només el futur guanya descrèdit... les idees també ho fan i només en queda per ilusions: escrits que no arriben ni a relatets de tercera ni a cançonetes de bar mediocre.
Però junt amb aquest apocalíptic espiral descendent hi ha un altre espiral, menys cridaner, però de colors més alegres: es l'espiral que hem diu que no cal ser algú de profit, només cal ser algú: per a mi mateix, per algú especial si es dóna el cas i per un reduit grup d'engendres del caos ...
Merda per la boca del món en els moments de dubte!!
Escoltant: Saratoga "Cunas de ortigas"
2 Commentaris

Com fas quasi sempre, dubtes del teu futur com a deixeble de les ciències que tant adores i defenses... senzillament les passes putes per aprovar coses que et venen com a fàcils, la matèria que es donarà per explicada al batxillerat que vols fer... I tu vols fer AQUELLA carrera...
Es que si no es això, que faràs? Et vendràs al Pare Capital i seràs com en Beigbeder? Seràs un periodista mort de gana com Bécquer? O preferiràs ser mendigo que madero y recoger los besos que eches en mi sombrero com els de La Fuga?
No només això... si no que a més ara et creus un diletant, et creus capaç de donar nom al vol de la papallona i de reconstruir un petò per etapes...
Estàs fet una merda... ja no saps que somiar quan veus que fins i tot la realitat la creies somiada...
Escoltant: Yuki Kajiura & See Saw "Key of the twylight"
0 Commentaris

M'agradaria saber el nombre exacte de partides de rol que he masterejat i jugat... no tinc ni idea de quantes han estat, però no es poden contar, ni de bon tros amb els dits dels peus i les mans... De tantes, quantes n'han valgut realment la pena?
Així a primera vista, un quart de totes les partides que podría posar al currículum rolae han estat profitoses i si m'ho miro amb lupa, la fracció es converteix en quelcom quasi nul... I tot i així m'agrada (o m'agradava) jugar a rol...
Ara estic masterejant una partida del joc de rol del Senyor dels Anells en sistema CODA amb els companys de classe i no hem va gaire bé (o es que potser res ha millorat), hem segueix agradant el rotllo de descriure ambients, personatges, escriure cròniques històriques que desapareixeran amb la fi de la partida... però com amb tot no sóc capaç de dedicar-m'hi quan cal, no sóc capaç de pendre anotacions en el transcurs de la partida, sofreixo constants distraccions...
Jo li foto la culpa a que ara prefereixo més xarrar, riure i passar-m'ho bé amb els amics que viure en un mòn que ni tan sols existeix... els jocs de rol no haurien de ser l'activitat primària i sense alternatives de cada cap de setmana, per que a ningú se li donen bé, tot i que ens agraden, abans que roleros penso que som amics...
Es que hem sento asocial... vull anar anar a gelar-me de fred pels carrers...
Escoltant: Evanescence "Even in death"
0 Commentaris

Vaig renombrar el meu blog en una època en que nomès parlava de mi i de coses estretament lligades a la meva persona: en una época d'egolatria (que, agafeu-vos fort, resulta que el palabro existeix!)... però ara veient la situació de la pobra Espanya no puc per més que parlar de política i fer declaracions per a que m'apliquin la llei antiterrorista...
Si! Encara que no ho sembli, en certa manera m'estimo Espanya...! Els manxecs són super enrotllats, Andalusia es preciosa, el Pirineu aragonès es orgàsmic... i com que Espanya està farcida de coses boniques no em surt dels huevos toreros (soc català però tinc trets espanyols xDDD) que es dirigeixi inexorablement cap a un neolític on deixarem que se'ns mengin els chiuaua i els chaw-chaw que ens feien companyia.
Ahir a Made in China (un programa que no està a la meva llista de motius per estimar a Espanya i que fan cada divendres a la nit a TVE), va sortir un petitíssim reportatge sobre la manifestació anti-LOE de Madrid promoguda per mestres de masses (que no puc per menys que admirar i aplaudir per haver sabut rentar el cervell a tanta gent) i engrossada per imbècils d'arreu de la geografia espanyola...
En aquest reportatge hi han sortit gent dient-hi la seva, amb més pena que glòria però la punyalada me l'han clavat un grupet de pijes que davant de la broma del periodista sobre un concert d'en Bisbal (es comportaven com si tinguessin davant un ídol similar), la que més fort cridava i a la que més claus li claven a faldilla (de col.legiala) arromangada ha declarat "¡NOOO! ¡ESTAMOS AQUÍ PARA DECIRLE A ZAPATERO QUE NO NOS QUITE LA LIBERTAD!"... L'esperma no es bo per la salut, noies... a mi hem semblava una marranada, però aqui teniu la prova de que si t'empasses l'esperma, els líders del PP i els bisbes et fan dir tonteries d'aquest calibre.
La llibertat NO es poder fer el que vosaltres trieu lliurement! Treieu-vos les arnes, desfosilitzeu-vos i adoneu-vos que Dèu ha mort o que no tots som tant imbècils com vosaltres!
Apa, revolució i Inquisició (laica)!
Escoltant: Boikot "Inés"
1 Commentari

Si... les agendes de les adolescents van farcides de les dedicatories del tipus "wole wapixima q vols q t digui? m caus d puta mare tatimu caxo muakiss!!"... això demostra amistat... hipòcrita com el nostre món.
Però que collons! Avui no estic davant de tots vosaltres, estimat públic detractor per a expressar el meu odi contra la hipocresia adolescent... Avui vinc a dir-vos, tirant per la borda la meva biografia agredolça i asocial (que no anti-) que tinc amics, alguns de cabrons, algunes de rialleres, alguns amb que som psicoanalistes recíprocs de tres euros l'hora, d'altres d'ocasionals, d'altres que te'n rius d'elles (i en el fons et sap greu que s'enfadin, quan ho fan), d'altres genials, d'altres que saps que falten i et fot molt, però que bé... llegeixen el teu blog i es un puntàs saber-ho...
A tots vosaltres, errors que la Mare Natura i el Pare Capital han col.locat al meu cantó, donar-vos les gràcies per haver-hi continuat, per ser allí quan més falta em feia i quan no també, per deixar-me ser-hi a mi quan us feia falta a vosaltres, per deixar-me demostrar que tinc sentiments, per foter-me una bona hostia quan ha fet falta, per haver-me pegat un bon crit quan també ha estat necessari, així mateix gràcies per haver empassat les meves anades d'olla sens protestar (o si més no haver-ho intentat, que ja es molt) i gràcies, per un gúgol (un 1 seguit de cent zeros, el terme que ha donat nom al Dèu Google ) de coses de més que m'oblido.
A tots vosaltres, en un moment com avui, un estúpid dilluns 14 de novembre del 2005 (i pel cul sus la hinc, digueu-los-hi a les vostres mares que han fet una bona feina!!
US ESTIMOOOOOOO!!
Mood: Ai... m'he emocionat... buaaa...
Escoltant: Queen "Friends will be friends"
1 Commentari

De petitet vaig pregar molts cops a Dèu: quan l'huracà Mitch, quan el genocidi del Zaire, vaig pregar per aquell avi que apenes recordo, que ho va passar molt malament amb la seva malaltia i jo no volia que seguís igual de malalt quan estiguès al cel (pensava, en la meva innocència infantil, que anaves al cel tal com et mories, es a dir, ensangonat, matxucat o amb un tumor on fos...).
Però al cel no hi havia ningú i a la terra, la gent moria passant-les putes i els seus cadàvers es farcien de cucs i es convertien el pols...
A mi no em cabia al cap que el Creador (aleshores encara ho podia dir en majúscula) de tot el que veia no poguès estar per tot el que havia creat.
L'edat de fer la primera comunió hem va enxampar en plena crisi de fe. Vaig començar a catequesi. La catequista mirava malament un noi sudamericà del meu grup. Pretenien fer-me pintar dibuixos de Jesús en agonia (la Passió, li deien), fer-me creure que la seva interpretació dels textos sagrats (que encara era molt petit per compendre) era la correcta.
No era lògic que Dèu, aquell èsser superior de bondat infinita matès (el Diluvi Universal, les Set Plagues...), hem deien que m'escoltava però jo no veia que actuès, llavors hem deien que no era prou important el que jo demanava... TA PUTA MARE!! VAIG PREGAR PER LA PAU CADA 30 DE GENER DES QUE TINC MEMÒRIA I SEGUEIX MORINT GENT A GANIVETADES, A PATADES I A COPS DE DINAMITA!!
Paral.lelament a la decadència de la meva fe cristiana, el que llavors s'anomenava "Coneixement del medi natural" m'estava ensenyant exactament el contrari que deia l'estúpida biblia: una cosa demostrable, teòries lògiques i eficaces... Pregant ha mort molta gent, però amb una operaciò se n'han salvat milions... Vaig deixar la catequesi: els meus companys continuaven per que volien regals, però jo estava molt enfadat i tenia ganes de cridar el que més tard vaig saber que va dir el Friedrich: Dèu ha mort.
Diuen que el fet de fer Religiò (ells li posen majúscula) es una llibertat (perdò?), el fet de fer religiò (jo ho poso en minúscula) es el millor que es pot fer per a llastrar algú com a persona... jo he tingut sort i he sabut sortir del parany d'ilusions irrealitzables en que m'hauria enfonsat la religiò (tant gent gran podrint-se en caus de misèria personal no es casualitat)... però hi ha gent que no ha tingut aquesta sort.
Penso que en un món on la ciència ha guanyat la batalla deixant la religió reduida a un esquelet d'or i d'obres d'art (en el fons només són això), hauriem de mirar cap a doctrines polítiques laiques i no a la tirallonga de mentides que suposa la indústria de la Bíblia.

Escoltant: Atreyu "Bleeding mascara"
9 Commentaris

L'altre dia vaig escriure això sota el títol original de Testament afectiu...
La boira explicava històries de por a cau d'orella als vianants que imprimien els seus passos a la immundicia del carrer. Feia cosa de dues setmanes que havia nevat i ara la neu havia perdut la categoria de neu, era una massa grisosa que no feia més que dificultar els meus passos insegurs com papallones en la brisa.
Delirava embolcallat per la foscor dels fanals que, irrisoriament pensaven poder teixir una aureòla de llum de color groc sulfúric al meu voltant; murmurava pregaries a un Déu desconegut del rock dur, més balades que himnes.
Una colla riallera de borratxos vestits de bar mediocre, creuava el carrer, just quan l'estola d'un cotxe fugit de les pel.lícules de Harry el Brut va decidir passar pel mateix lloc que ells. La gent es va girar a mirar-ho, però jo juraria que no ho vaig fer.
Tot i no veure-hi a 24 pases i mitja, jo tenia clar on em dirigia.
Aquella nit tot acabaria... per que jo així ho havia disposat.
T'havia deixat les cartes que si existís un més enllà t'hauria deixat per a que les llencessis entre plors de ràbia contra mi a la caldera rogallosa. Paperassa en blanc i necrològiques d'amics que van passar amb més pena que gloria per aquest món enfosquit pel fum i per la boira.
Només cal saltar... enyoraré les teves pupiles que em miraven sense entendre, enyoraré el meu reflex en les aigües brutes del riu que em preguntava per qué, enyoraré aquelles nits en que vaig estar pensant que deixar-te... Enyoraré... la certesa de saber que he fet el que he pogut i que el món no es cruel, el que passa es que no té sentiments.

0 Commentaris

No hi ha constància d'altres éssers que, com els humans, facin un us tan avançat de la "raò" com nosaltres. Això, que a simple vista sembla la frase d'un llibre de biologia de primària (potser amb un llenguatge més planer), es una veritat que mirada amb lupa resulta acollonant.
El cas es que, com tot el que està format de particules no unides perfectament entre si (una bola de neu, un líquid, una marabunta de formigues assassines...), la massa humana (no m'agrada usar la paraula "gent", trobo que eleva el significat del que vertaderament vol dir) té un comportament incontrolable, imprevisible i mancat de raò, així doncs, la massa pot èsser manipulada per un sol individu i fer grans desgràcies, per a mostra un botó: Hitler.
A la pel.lícula Men in Black (es a dir, la primera xD) hi deien una frase que, més o menys venia a dir que un individu podia ser comprensiu, entendre el que hi havia i actuar en conseqüència. La massa no (de fet d'aquesta frasse ve que jo digui "massa" en comptes de "gent").
I com que som sis mil milions d'idiotes en un mateix pedrot (aquesta es d'en Beigbeder, un dia d'aquests us en parlo) donant voltes al voltant d'una central-nuclear-calefactora... no em sembla posible que la massa no estigui controlada, envasada al buit, per dir-ho d'alguna manera.
Entenc que, com a individu, a ningú li agrada que el putegin (a mi el primer), però m'estic referint a unes lleis (que cal enfortir), uns límits (que cal marcar i defensar) i a quelcom que ho faci respectar (el cos de policia terrorista de molts Estats totalitaris em sembla bé).
Està molt bé que un individu pensi i digui el que pensi (està bé demostrar que som entitats individuals pensant i no imbècils a qui un sistema ple de cucs dicta fil per randa el que ha de fer), sempre i quan no esclafi a d'altres individus fent-ho (una norma que ni tan sols respecta aquesta escòria entaforada en americanes cares que dormita a les cambres del govern i no parlem ja de gent sense càrrecs polítics...), però arriba un moment en que volent èsser més lliures, més democràtics i més progres que mai, ens passem. A tall d'exemple: hi han tres vagues d'estudiants d'aqui al 17 de novembre. Una aquest dimarts per queixar-se de la LOE (vull deixar clar que jo no en rebutjo la totalitat, té els seus pros i les seves contres), una altra, el dia 17, per protestar contra el tractat de Bolonya i la part privatitzadora de la LOE i una altra, més de caire local que el dia 14 vol recordar els estudiants que es van oposar a la invasió nazi de Txecoslovàquia, deixant-s'hi la pell.
Això també implica una concepció cada vegada més abstracta d'unes normes que cadascú interpreta lliurement i que també es fan complir amb abstracció (tot i que es podrien aventurar uns criteris: la pasta que un tingui a Suïssa o els cercles socials en que es mogui) per un sistema judicial que està parant boig.
Hi han normes que són bàsiques, que vist amb el cap fred ningú s'hauria de saltar i que, en canvi, hi passem constantment per sobre: respecte, civisme, compliment dels deures bàsics... Que està passant? Estúpida i mediocre massa!

Escoltant: Bad religion "White trash (2nd generation)"
0 Commentaris

Continuant el post d'ahir ... o més ben dit, organitzant, ja que el que ara us diré va ser el que em va fer plantejar de parlar del tema del xoc Halloween-Castanyada...
Es una estupidesa, però sería una posible i utòpica sol.lució per al tema. Resulta que el paer en cap en l'últim ple municipal (en el que per cert es va triar el nou servei de recollida d'escombraries de Lleida), va oferir, segons tinc entès, panellets i moscatell als paers i desprès els va regalar a cadascún una bruixa o un bruixot en miniatura, en funció del seu sexe. Segons paraules del mateix paer en cap es una manera d'ajuntar la Castanyada i adaptar el Halloween a Catalunya sense carregar-se res. Un gallifante pel senyor alcalde!
Escoltant: Green day "I was there"
0 Commentaris

Per què la massa prefereix el Halloween a la Castanyada? Bé, està clar, el Halloween mola més, per que el sistema vol... Talment el fenòmen del manga i l'anime ?
Si poguès triar, jo, tenint gustos tètrics i fantasmagòrics com tinc, triaría el Halloween, no ho dubteu, a més, m'agrada el rotllo de les disfresses i les festes macabres. Però no, collons!
A Catalunya es celebra la Castanyada: castanyes cuites i panellets en comptes de llaminadures aconseguides per la indulgència dels veins (o ni això).
L'argument per excel.lència sería que quasi ningú ho fa de debò si se'n sent orgullòs, que no mola,: la gent menja castanyes per què es una tradició que es manté per inèrcia (a l'institut, als únics a qui els brillen els ulls són els professors que couen les castanyes) i un percentatge terriblement alt de la massa espera abocar-se a una celebració boja del Halloween talment com suicides que s'aboquen a la mort sota les rodes de la carrossa de Jaguernaut (m'agrada el símil entre aquesta carrossa de la tradició hindú i l'imperialisme que anihila cultures autòctones, de vegades més riques que la que s'imposa).
Jo sóc el primer en reconèixer que el Halloween m'agrada (i molt), però també sóc el primer que té clar que he nascut en un lloc anomenat Catalunya que té unes tradicions sense res a envejar a l'anglosaxó Halloween... i que mantindrem, per tossudería i dignitat.
Salut i pàtria!
Escoltant: No use for a name "Soul mate"
0 Commentaris