Doncs ja he començat, de moment una de fàcil, la Roser. Fàcil perquè més o menys estem en contacte, la setmana passada ja ens havíem escrit, però feia molt temps que no la veia, massa, i en tenia ganes. Uns quants SMS i alguna trucada, i aquest vespre hem quedat en una gelateria per prendre algo i posar en ordre les nostres vides.

Amb la Roser haviem tingut bons moments, bones converses, de les poques noies que em contesten tots els missatges i tornen les trucades. Ens vam conèixer en una castanyada (tot i que ja ens havíem vist abans), quan jo anava sol en un dels 3 o 4 cotxes de l'expedició, i ella em va acompanyar. Hi va haver feeling, ens vam veure i vam quedar més vegades, però ella sortia d'una relació i no tenia ganes de tornar-ne a tenir una altra, però em seguia buscant, fins que un dia es va liar, en una festa on haviem anat junts, amb un noi. No és que m'afectés (en el moment si), però suposo que aquella llum que portava dins es va anar apagant mica en mica, i les trobades entre nosaltres cada vegada s'espaiaven més en el temps, i eren més fredes. Més endavant ja van agafar un aire diferent, més calmat, com una amiga amb la que m'hi sento molt bé quan estem junts, i hauria de veure més sovint.

És curiós que si no fos per unes accions puntuals en un moment determinat (instants de moment en dic jo), no hauríem arribat a conèixer segons quines persones i ens hauríem perdut molts bons moments (a vegades no tant) amb elles. El destí, la química, la casualitat...?
El meravellós mon dels kiwiis: Kiwii, agafant aire
0 Commentaris

Sempre m'he queixat que de voler quedar bé amb tothom i anar quedant amb la gent, no els dedico prou temps individualment per la "necessitat" d'anar repartint les meves hores (la meva vida estressant no hi ajuda gents) amb diferents persones. Conseqüència d'això? Doncs que perds amistats, deixes de veure gent, i els que eren amics de veritat ho van deixant de ser (almenys com abans), a canvi de tenir molts coneguts, amb qui poc pots confiar o simplement ja no els busques per temes més personals, íntims, secrets, problemes... i tot queda dins d'un mateix, potser per això estic ara aquí escrivint aquestes bajanades.



A lo que anava, avui m'ha vingut la idea de que he de retrobar antigues amistats, gent que ha passat per la meva vida, hi ha tingut un paper important i per circumstàncies diverses, doncs n'ha sortit; o gent que encara està a la meva vida, i els veig massa poc o els tinc una mica oblidats. No pretenc recuperar-los, només demostrar-los que també penso en ells, i que la vida canvia i no es pot estar amb tothom qui voldriem.

Potser amb algú m'emporto alguna decepció, alguna sorpresa, simplement no el localitzi o tingui por de tornar-me'l a trobar, o sorgeixi ves a saber què.. si no ho provo no ho sabré. Ja n'escriuré alguna cosa si es dona el cas. No sé per on començaré, de moment la llista és llarga i anirà creixent:

Marta, Riki,, Pere,, Quel, Quim, Dani, Maria, Ívan,, Pep,, Xavi, Pede, Montse, Eli,, Geni, Roser,, Jordi, Silvia, Anna,, Oski, Mònica,, Marigen, Mireia, Mari...
0 Commentaris

Últimament sembla que vagi ofegat, em costa agafar aire. Qualsevol cosa que faig em cansa, i faig que cansi als demés. Se'm cauen els plats de les mans, no tinc força per aguantar-los, quan arriben a terra es trenquen en mil bocins, i no veig la manera com unir-los de nou.

Poques coses hi ha que tinguin sentit, que cregui que es mereixin un esforç per poder aconseguir-les. Em sento atrapat dins d'un laberint, del que no han dibuixat cap sortida, només puc fer-ho per l'aire, volant, però això significa abandonar-lo i deixar-hi de jugar.

Necessito aire fresc, volar durant un temps, perdre el mon real de vista i viure la meva pròpia realitat. Només si m'estimo a mi mateix seré capaç d'estimar als altres, i deixar d'odiar tot el què m'envolta. L'únic culpable soc jo, l'únic que ho pot aturar.

Si algú m'entén, tornaré.
2 Commentaris

INICI:
Converses de feina; Anècdotes laborals; Anècdotes que passen en un tren; Es repeteixen les persones en un vagó, cada dia a la mateixa hora, s'acaben coneixent; llibre on l'autor imagina la vida de persones anònimes a partir d'uns moments que comparteix en un vagó de tren. És això Trainspotting?

NUS:
No!! Trainspotting és una altra cosa, una paraula composta de Train (tren) i Spot (divisar, localitzar), un entreteniment o hobby a Anglaterra (també a altres països anglosaxons), que consisteix en passar-se hores i hores en estacions observant trens, amb una llibreta a les mans (alguns amb una grabadora), on van anotant els tipus de màquines dels trens que veuen, amb el seu número de sèrie. Això és el més simple, però n'hi ha que anoten les hores i els llocs per on han passat, i així poder anar controlant tot el recorregut que segueix una mateixa màquina.

Aquesta gent, pot viatjar molt amb la seva llibreta per anar anotant números i números a tot arreu on vegin trens. N'hi ha alguns, que fins i tot apunten els números dels vagons i tot. Poden arribar a guardar llibretes i llibretes plenes de dades, que aparentment no serveixen per res, però que en trobades de "trainspotters" son com peces de col·leccionista.

Amb els temps, els trainspotters han anat afegint a la seva llibreta i bolígraf, altres objectes com telèfons mòbils (per compartir informació en viu amb altres trainspotters), càmeres fotogràfiques (per captar el moment en què han vist algun tren poc habitual, o simplement per col·lecionar les fotos en lloc de les anotacions).

Train spotting seria la primera etapa pels amants i coneixedors del mon dels ferrocarrils (railfan), on s'enganxen en aquest mon, i poden arribar a especialitzar-se com a fotògrafs de trens, escriure en revistes especialitzades, o treballar en museus o institucions dedicades a conservar la història del ferrocarril. Una variant de train spotting seria el "basher", que no content amb només veure trens, necessita ser transportat per aquests.

Als Estats Units, alguns trainspotters han estat perseguits i investigats per la policia, sent sospitosos de terrorisme, mentre que a Anglaterra, la policia ha utilitzat els seus coneixements, per tal que fossin avisats en cas de veure conductes sospitoses a les estacions. Molts d'aquests trainspotters acaben patint símptomes d'autisme, a causa de les seves obsessions.

DESENLLAÇ:
I jo que de petit era un enamorat dels puzzles de més de 2000 peces o com perdre el temps sense adonar-te que passa molt ràpidament.. sort que no vaig descobrir la febre del Trainspotting. Potser quan em jubili, em dedicaré a seure en una cadira i observar els trens que passen per l'estació. Una web per comprovar quelcom del que he explicat: www.locoscene.co.uk/
0 Commentaris

Dissabte: un altre casament. No ben bé un casament, perquè de fet en Xevi i la Tere ja estaven casats des de fa més d'un mes. Però com en el seu moment ells van fer els tràmits per casar-se per "lo civil" com si anessin a pagar el rebut del gas i, només el seu germà en va tenir constància, de fet algú havia de firmar com a testimoni de la seva "unió", no? ni els seus pares, que se'n van assabentar l'endemà.. doncs uns amics van decidir fer-los una festa sorpresa, per poder commemorar aquella unió

Al migdia ja els van enganyar una mica, i el que havia de ser un dinar familiar en un restaurant de la comarca, es va convertir en una festa amb molts amics, amb els quals van compartir taula, menjar i beure fins ben avançada la tarda.

Jo, junt amb els amics de la secta de SP, estava convidat a la segona part de la funció, sopar i festa en una casa de colònies. A la parelleta, els dos amb els ulls tapats, els van acompanyar en cotxe fins la porta de la casa. Allà a la casa, una saleta amb un projector i pantalla, preparats per a poder veure el Barça-Madrit (si, Madrit amb T, què passa? ells bé en diuen Madriz, no?), un menjador on poder fer el chill-out i una cuina plena de mam: cerveses, ratafia (com no!)... Després de menjar algun entrepà i disfrutar del 3-0 oeoé, va començar l'espectacle, desconegut fins i tot per alguns convidats: la cerimònia del casament.

En Fabre, disfressat de cardenal Richelieu, seriòs darrera la taula, amb una espelma al damunt, es va disposar a fer la missa, on tots estàvem asseguts a les cadires, degudament ordenades com si fossin bancs, igual que en una esglèsia. Els nuvis, ni frac ni vestit de núvia, asseguts en un banc, de cara al capellà, amb un somriure d'orella a orella es van disposar a començar a sentir la missa, que va ser un continu de passes de personatges, gags i acudits, des de l'escolanet fent les seves gracietes, la monja sota la taula provocant els suspirs del capellà, una lectura especial de missa escrita amb molta ironia i guardada dins de la revista Lecturas, el germà fumeiro portant una cassoleta cremant maria, com si d'un botafumeiro es tractés, un boxejador repartint hòsties, el germà Eugeni (genial imitació de l'humorista Eugeni) explicant acudits sobre l'esglèsia, fins a la improvitzada col·locació d'anells i petó final. I després, record de casament per a tothom, que és el que he intentat fotografiar.

En resum, original i molt divertit, m'ho vaig passar bé. La festa va continuar, però un servidor se'n va anar d'hora.

Enhorabona Tere i Xevi, us estimo molt!!


825 Commentaris