Una recepta nutritiva per als més petits
Puré de cançons
Pep Puigdemont. Picap, 2005
Si una cosa diferencia les cançons adreçades a infants de la resta de composicions musicals és la seva voluntat utilitària. Els destinataris, els nens i nenes, són persones en procés d'aprenentatge i descoberta d'un món que no està fet per a ells. En Pep Puigdemont ho sap i per això ha elaborat un producte fàcil de digerir i altament nutritiu: un Puré de cançons per als més petits, a partir d'una recepta de base tradicional ("Sol, solet", "Els titelles", "La lluna, la pruna", "La castanyera", etc.) amb ingredients nous, pensats per facilitar-ne el creixement.
Així, hi trobem cançons per acompanyar els més menuts en els diferents moments del dia i, de retruc, per donar un cop de mà a pares i educadors: "És hora de..." (sobre els diferents àpats), "La cadireta del cotxe" (per viatjar amb seguretat), "A recollir!" (per endreçar les joguines tot cantant), "Rentem les mans", "Anem a l'aigua" (per als necessaris i delicats moments d'higiene), o la bonica "Dorm, dorm" (per al final del dia). La instrumentació, l'acurada vocalització d'en Pep i la utilització de segones veus, algunes de les quals són infantils, són les espècies que arrodoneixen el plat.
JLQ
Publicat a la revista Estris núm. 148, març-abril de 2006
Mood:
Ocells al cap:
(3) Commentaris
1/03/06
Avui s’ha presentat el CAS 06 (Catalunya Acció Sonora 2006) un nou i innovador festival de la música catalana que vol continuar la feina iniciada l'any passat amb el macroconcert "Per Sant Jordi al Sant Jordi. Per la cultura en català".
El CAS 06 tindrà lloc el 22 d’abril al Palau Sant Jordi de Barcelona i comptarà amb una desena de grups que actuaran durant 7 hores en dos escenaris diferents. De moment el cartell inclou la Companyia Elèctrica Dharma, Lax’n’Busto, Gossos, Cris Juanico, Dr.Calypso, Aramateix (el nou grup d'en Titot), La Gossa Sorda, Rauxa, Glissando i Gerard Quintana amb Joel Joan.
Tanmateix, els organitzadors ja han anunciat que més endavant es confirmaran altres participants, dins el propòsit de convertir el festival en "una àmplia mostra dels diferents estils produïts als Països Catalans".
L'acte està organitzat per la Fundació Cultura i convocat per Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d’ Associacions per la Llengua Catalana, Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i la Federació d'Entitats de la Catalunya Nord.
Mood:
Ocells al cap:
(3) Commentaris
21/02/06
Joan Crosas i Manel Camp , dos noms propis d'entitat dins el món de la interpretació i la música del país, van ser els protagonistes d'una vetllada emotiva que va fer vibrar la sala El Sielu de Manresa el passat 16 de febrer, en el marc del cinquè aniversari de El Club de la Cançó d'aquesta ciutat. Era el segon cop que els contemporanis Crosas (L'Esquirol, 1947) i Camp (Manresa, 1947) presentaven aquest recital en format de duet, després d'estrenar-se com a parella artística fa un any, a Girona, en el marc d'un cicle de cançó organitzat pel periodista, poeta i dinamitzador cultural Xevi Planas.
Tanmateix, no era la primera vegada que la veu profunda de Joan Crosas i els dits prodigiosos de Manel Camp confluïen en un projecte musical. Cal recordar que entre els setanta i els vuitanta van coincidir en diverses ocasions a partir del treball del grup Esquirols : el primer n'era un dels membres destacats i el segon va col·laborar en l'arranjament i enregistrament de diverses cançons. Precisament va ser una suite de melodies d'Esquirols, interpretades al piano per Manel Camp, la que va obrir el recital, tot donant pas a la mítica "Arrels", que va sonar d'allò més familiar en la veu de qui la va crear i popularitzar.
El repertori va avançar entre cançons d'autors del país (com la versió catalana d'"Aquelles petites coses" i "Pare", de Joan Manuel Serrat, o "País Petit", de LLuís Llach) així com adaptacions de clàssics de la cançó internacional (com "Tens un amic", el "You got a friend", de Carol King) o un tema satíric sobre el món del futbol extret d'un musical de Leonard Bernstein i magnificament escenificat per Crosas, tot fent gala dels seus dots d'actor.
Evidentment, no hi van faltar composicions pròpies dels protagonistes de la nit. Així, Crosas va cantar algunes cançons de l'època d'Esquirols ("L'àvia", "Terra, que de dona tens el nom", "Majka", "Del que vaig ser" (sobre un text de Rudyar Kipling) o l'ovacionada "Torna, torna Serrallonga", que va fer ressonar les parets d'una sala plena a vessar. També va interpretar una cançó inèdita dedicada als llibres.
De Manel Camp, a banda de l'arranjament de totes les peces anteriors, van sonar algunes melodies de l'espectacle Més enllà d'un bosc, a partir d'un conte de Jean Giono adaptat per Enric Llort i musicat pel compositor manresà, així com l'adaptació d'un fragment de la banda sonora de Les aventures de Toby Nelson que Camp va enregistrar el 1984 juntament amb les veus del grup Esquirols.
Un dels moments interpretativament més reeixits de la nit va ser quan el piano de Manel Camp i la veu de Joan Crosas es van fondre a la perfecció en la "Cançó de Hassen", del musical Mar i Cel. Tal com va explicar el propi Crosas, Albert Guinovart va compondre aquesta peça pensant en les seves característiques vocals quan va interpretar el paper de Hassen en la primera posada en escena de l'obra de Dagoll Dagom. L'actuació de dijous, doncs, va fer reviure la intensitat de la interpretació de Crosas quinze anys enrere.
En resum, i deixant a banda alguna petita errada atribuïble a l'emotivitat del moment, l'espectacle deixa entreveure un gran potencial. Esperem que no calgui esperar un altre any per tornar a gaudir d'aquest duet interpretatiu o -com va dir un dels organitzadors de l'acte- per poder escoltar-ne el disc. Perquè, després de només dues actuacions, el rodatge és d'allò més prometedor.
JLQ
Camp i Crosas a Girona, el 13 de març de 2005
Mood:
Ocells al cap:
(-8) Commentaris
02/02/2006
Avui hem sabut una notícia força impactant, però que no ens agafa del tot desprevinguts: Lluís Llach ha anunciat que l'any vinent deixarà els escenaris.
I no ens agafa desprevinguts, deia, perquè fa temps que el cantant i compositor de Verges deixava entreveure que, un dia o altre no gaire llunyà, es retiraria de la primera línia de la Cançó professional. Doncs bé, aquest dia sembla que ha arribat. I, tot i que en altres ocasions s'havia especulat amb aquesta notícia, aquest cop va de veres: Llach ho ha anunciat formalment i fins i tot ha posat data al seu comiat definitiu, que tindrà lloc la primavera de l'any vinent, tot coincidint amb el 40è aniversari de la seva primera actuació a Terassa, el 1967.
Però abans de dir adéu farà una gira per diversos llocs del país amb el seu darrer espectacle: "i", que aquest dissabte s'estrena al Teatre Cervantes de Petrer i que a partir del 17 de febrer presentarà al Teatre Apolo de Barcelona. Desprès, segons ha anunciat ell mateix, estarà un temps fent actuacions en solitari, acompanyat només pel piano.
Caldrà estar atents a les actuacions i anar reservant les entrades...
Llach, abans i ara.
(Foto: www.lluisllach.com)
Mood:
Ocells al cap:
(-1) Commentaris
Cançons per escoltar i cantar en família
Secrets d'un mentider
Pep López. Afonix, 2003 (3a edició)
Entre els secrets que el títol d'aquest disc anuncia i que la seva audició s'encarrega de treure a la llum, hi ha una aposta per la combinació d'estils i ritmes musicals diversos, del swing a la rumba i del rock a la cançó melòdica, una combinació que descansa sobre un bon coixí instrumental.
En Pep López, amb una llarga trajectòria en el camp de l'animació, ja anuncia en el llibret que aquesta aposta respon al "propòsit d'anar una mica més enllà en la producció de música per a infants". Però n'hi ha d'altres, de secrets, com ara la col·laboració d'un grapat d'amics i companys de l'autor en el món de l'espectacle, com Pep Sala, Joan Crosas, Jordi Fàbregas, Pep Poblet o Miqui Puig, així com la irrupció, en un parell de cançons, d'un cor de veus infantils de l'Escola de Música de Manlleu, que hi aporten una frescor i una tendresa encomiables.
Secrets d'un mentider, doncs, és un treball interessant, que traspassa els límits de l'animació infantil més clàssica per atansar-se a un públic intergeneracional. Així ho avala el premi ARC 2004 per a espectacles familiars atorgat al muntatge Un llençol d'estels, que es basa en aquestes cançons.
JLQ
Publicat a la revista Estris núm. 147 (gener-febrer 2006)
Mood:
Ocells al cap:
(4) Commentaris
14/01/2005
"En Jaume Arnella és d'aquelles persones que si no hi fossin s'haurien d'inventar". Aquestes paraules les va dir en Jordi Fàbregas ahir al vespre, als Lluïsos de Gràcia, per presentar el concert amb què s'inaugurava l'edició d'enguany del festival Tradicionàrius . I l'actuació va donar-li del tot la raó.
Amb l'única companyia de la seva guitarra i el suport de Ferran Martínez a l'acordió, en Jaume Arnella va començar el concer tot fent un tast d'algunes de les primeres cançons de la seva carrera, amb un to intimista i nostàlgic. No en va, el motiu del recital era presentar Cap i Cua. 1968-2005 , un disc on recull material antic (fins ara, difícil de trobar) al costat de les darreres composicions.
Entre el públic, moltes cares conegudes de l'època del Grup de Folk: Consol Casajoana, Eduard Estivill, Jordi Pujol, Montse Domènech, Jordi Batiste... Aquest darrer va pujar a l'escenari per acompanyar-lo amb el baix elèctric en "La timba de les cartes", una cançó que va començar a escalfar l'ambient i que va permetre sentir les primeres veus i cops de palma d'un auditori amb ganes de gresca.
Després d'això, i amb la incorporació de Rafel Sala a la mandola, en Jaume Arnella va encarrilar la part més actual del concert, amb cançons i romanços compostos arran de la seva col·laboració radiofònica en els programes de Jordi Margarit, amb alguna peça tradicional del cançoner de Beget i un parell de poemes musicats d'autors contemporanis (Marià Manent i Joan Argenter).
L'estil de l'Arnella, una combinació entre sensibiltat musical de gust popular i llenguatge directe amb tocs d'humor intel·ligent, va omplir d'autenticitat la sala i va trobar la complicitat d'un públic que es va fondre en una sola persona en "Les rondes del vi". Tothom en va corejar la tornada, ja amb els llums oberts, i en Jaume Arnella, emocionat, va haver de buscar entre les primeres files la presència del propi Joan Soler Amigó (autor de la lletra) per recordar l'entrada d'alguna estrofa. I és que ni un personatge com ell, acostumat a trepitjar tot tipus d'escenaris, no pot quedar impassible als efectes d'una vetllada d'aquesta magnitud.
Portada del darrer disc de Jaume Arnella
Mood:
Ocells al cap:
(7) Commentaris
Aquest és el títol d’una composició de Feliu Ventura, el jove cantautor de Xàtiva que ha irromput amb força en el panorama musical del país. És tota una declaració de principis a favor d’una cançó més compromesa i adequada al nostre temps, una reivindicació de l’expressió artística com a instrument de transformació social. Diu:
No entenc una altra forma de cançó
que la que arrela al seu entorn
i floreix en el futur com una eina
Un arrelament a l’entorn que es concreta en la tria de temes propers, lluny d’aquell fals universalisme cosmopolita practicat per tants artistes amb vocació comercial que fan de la seva carrera un conjunt de renúncies, començant per la llengua. Ho diu el propi Ventura en el disc Que no s’apague la llum, enregistrat conjuntament amb Lluís Llach: «Sovint es diu que fem cançó denúncia, i això deu ser perquè els altres fan cançó renúncia».
En les seves composicions, Ventura parla de l’especulació urbanística que posa en perill l’horta de València, del necessari canvi d’actitud respecte el medi natural (hem de fer un esforç per escoltar els arbres / o només quedarà vent, diu en una cançó), de la llibertat sexual i de la llibertat dels pobles. Optar pel compromís no és fàcil per a un artista. I menys si conrea un gènere minoritari, la cançó, en una llengua minoritzada com la nostra.Tanmateix, Feliu Ventura pren partit de forma clara i ho fa públic:
No entenc una altra forma de cançó
que la que parla pels qui no
tenen veu, mitjans ni força per seguir lluitant
[Cançó XXI]
El 1959, Lluís Serrahima publicava a la revista Germinàbit l’article «Ens calen cançons d’ara», considerat el manifest fundacional del moviment de la Nova Cançó, que cristal·litzaria els anys seixanta amb propostes com la dels Setze Jutges i molts altres cantants. D’aleshores ençà, des de l’anomenada cançó protesta vinculada a la lluita antifranquista fins a la cançó asèptica i descafeïnada de molts dels grups i intèrprets que avui ocupen les pantalles, les ones hertzianes i els top manta, hi ha hagut una involució que ens hauria de fer pensar. Perquè avui, de temes, no ens en falten. Al contrari: vist el panorama, bé podríem dir que ens calen més cançons XXI.
JLQ
(Publicat a www.opinionacional.com )
Mood:
Ocells al cap:
(111) Commentaris
11/12/05
Aquest matí he anat al quiosc a buscar el CD que s'ha editat per col·laborar amb La Marató de TV3 d'enguany i que es distribuia amb tres diaris del Principat (l'Avui, El Periódico i La Vanguardia). Es diu així, El disc de la Marató, un nom poc original per una iniciativa força interessant.
El contingut del CD és irregular, com no podria ser d'una altra manera amb una producció que compta amb la presència d'intèrprets tan diversos com Lluís Gavaldà, Sergio Dalma, Mayte Martin, Cheb Baloski o Núria Feliu, per posar alguns exemples. Tanmateix, hi ha peces interessants, com la versió en català que Gavaldà fa de In my live dels Beatles, o la que Manolo García fa de Lignia Koristia de Mikis Theodorakis.
Cal destacar altres versions reeixides, com la que l'Albert Fibla fa amb "No em deixis, no", el Ne me quitte pas de Jaques Brel o el "Paraules d'amor" de Serrat en la veu de Mayte Martín. També és força interessant l'"Imagineu" (Imagine de Lennon) que fan els Gertrudis o l'original "No em penedeixo de res" dels Cheb Balowski, una versió lliure del Rien de rien popularitzat per Édith Piaf.
Hi ha altres coses boniques, com el "Fabià" que Lluís Llach va escriure per la Marató contra la SIDA de fa un parell d'anys. I alguna que sobra. Sobretot una: el David Bisbal, que no sé què hi pinta en aquest disc. Però bé, hi ha gustos per tot i es tracta d'una bona causa...
Mood:
Ocells al cap:
(14) Commentaris
30/11/05
Després de sentir l'altre dia, per la ràdio, una de les cançons de Desglaç, el nou disc de Miguel Poveda (el primer que aquest cantaor fa en català) i després de llegir l' article que li dedica en Sebastià Alzamora a la revista El Temps d'aquesta setmana, tinc ganes de fer-me amb aquest CD.
De moment, només puc dir que el treball de Poveda promet i, sobretot, congratular-me per aquesta mostra de normalitat cultural. Qui ho hauria de dir que el cante hondo i la poesia catalana anirien un dia de bracet? Potser les coses estan canviant.
JLQ
Mood:
Ocells al cap:
(7) Commentaris
ENTREVISTA
"La música del Grup de Folk ha persistit en la història de moltes persones"Eduard Estivill (Barcelona, 1948) és metge pediatra i neurofisiòleg. Dirigeix la Unitat d'Alteracions del Son de l'Institut Dexeus i s'ha destacat en la investigació i divulgació de les teràpies per aprendre a dormir millor. Però, de tant en tant, el doctor Estivill deixa la bata i agafa la guitarra, una guitarra que l'ha acompanyat des de finals dels anys seixanta, quan va viure de primera mà l'eclosió de la música popular nord-americana i en va difondre l'esperit a casa nostra a través de la formació Falsterbo 3 i de l'històric Grup de Folk. Ara, trenta anys després, amb un ampli reconeixement per la seva tasca professional, el doctor Estivill continua fent discos i recitals amb Falsterbo Marí i la colla del Grup de Folk. I a la seva consulta, com a música de fons, hi sonen les cançons de sempre, cançons que "han persistit en la història de moltes persones".
Jordi Lon Quintana
La vostra activitat professional com a pediatra i metge del son està lligada al desenvolupament de l'infant. Quina relació hi ha entre la medecina i la pedagogia?
Dins la medecina del son, un dels aspectes més importants és el desenvolupament dels bons hàbits de son. I per fer-ho cal basar-se en la biologia del son. Un nen, quan neix, no pot dormir seguit, es desperta cada tres o quatre hores, no només per menjar sinó perquè el seu cervell no pot seguir més temps adormit. Després dels sis mesos de vida sabem que ja es pot ensenyar a dormir els nens, perquè el cervell està preparat. És aleshores que necessitem la conjunció de la pedagogia, que és la manera d'inculcar uns bons hàbits de son, unes normes per ensenyar a dormir bé.
En un dels vostres llibres del mètode per aprendre a dormir proposeu als pares un joc per fer amb els nens. Jugar és, en general, una bona teràpia?
El joc, en aquest cas concret, és una excel·lent teràpia perquè el nen s'ho pren com un repte. I no només en el son sinó també en els altres bons hàbits, com el menjar. Hi ha jocs per ensenyar que els nens mengin de tot. És més eficaç que les imposicions. Nosaltres utilitzem molt sovint aquesta tècnica.
Per què hi ha tants nens amb insomni? L'insomni es pot considerar una malaltia derivada de l'estress de la vida actual?
L'insomni infantil, que es dona en un 30% dels nens, és degut bàsicament a la falta d'adquisició d'uns bons hàbits de son. No és tan culpa dels nens sinó dels pares que no apliquen les normes correctes perquè aconsegueixin un bon son. Més endavant és quan apareixen les influències externes que fan que una persona no dormi bé. A l'edat adulta si que podem dir que el tipus de vida que portem, amb el cúmul d'estress, no ajuda gens a que la gent dormi millor de nit. Però en el cas dels nens, no és així.
A partir de l'èxit dels vostres llibres i de la presència en els mitjans, us considereu un escriptor mediàtic?
Jo no sóc cap escriptor. Sóc un metge que simplement poso en un paper el que explico a les visites. No em considero un escriptor i molt menys un literat. Per això tots els llibres que escric els faig en col·laboració amb escriptors professionals que m'ajuden, que plasmen les meves idees per escrit. El fet de ser un metge mediàtic, entre cometes, és producte de la feina que fem, la medecina del son és tan nova que els mitjans de comunicació ens han ajudat a difondre-la. Jo mai he dit que no a una entrevista amb els mitjans de comunicació, tant a ells com a mi ens interessa, perquè la finalitat és difondre la malaltia del son. Per tant el fet de ser mediàtic és conseqüència d'una actitud de servei, d'estar a disposició dels altres.
--------------------------
""El joc és una teràpia excel·lent per ensenyar els bons hàbits, més eficaç que les imposicions"
--------------------------
Sovint dieu que vau ser músic abans que metge. Aquests orígens us han ajudat en la vostra professió?
Moltíssim. Sobretot perquè la música és una sensibilitat, i m'ha estat molt útil a l'hora de dedicar-me a una cosa com la medecina del son, on hi entren aspectes de creativitat i explicació. Jo vaig començar a cantar de petit, per influència d'una tieta que em va ensenyar cançons. Després, als escoltes, vaig agafar molt de gust per l'expressió musical. Més endavant, quan vaig estar dos anys als Estats Units, vaig viure l'època en què va haver-hi l'eclosió del moviment folk i country, de grups com Beach Boys, The Mamas & the Papas, Peter Paul & Mary, Pete Seger, Bob Dylan, el moviment hippie... Això va influir molt en els meus gustos musicals i vaig començar a cantar. Però jo tenia clar que això era el meu hobby, i que volia fer altres coses. Per això vaig fer medecina.
Com era aquell moviment folk que hi havia als Estats Units i com va arribar a casa nostra?
Es va descobrir que existien tota una sèrie de músiques que feia molts anys que la gent les cantava però que havien estat oblidades. Gent com Woody Guthrie va començar a viatjar pels Estats Units recuperant les cançons de les persones grans. Això va fer que es coneguessin i que després la gent se les fes seves. Aquí es va fer una mica el mateix. Quan vaig entrar a formar part del Grup de Folk, una de les feines era recuperar cançons del folklore català i alhora donar a conèixer cançons de tot arreu del món. Per això en el repertori hi havia cançons catalanes trobades en excursions i parlant amb la gent. Això ho ha fet molt un dels companys del grup, en Jaume Arnella, i ho va fer molt en Xesco Boix, que també va estar als Estats Units, o en Joan Boix, amb qui vaig formar Falsterbo 3. I a partir d'això es va anar continuar amb aquesta idea.
Quins records en guardeu de l'època del Grup de Folk?
Era una època amb moltes novetats, de trencament. També era una època de canvis en la vida de les persones. Això feia que hi hagués moltes possibilitats per fer coses noves. En aquell moment jo no era gens conscient de viure un moviment important, i penso que després ho ha estat, perquè la música que es feia en aquell moment ha persistit en la història de moltes persones, i per això ara, que encara continuem cantant, veiem que cançons com Puff, el drac màgic, Les rondes del vi, L'estranya joguina o Ai, adéu, cara bonica són cançons que les sap tothom, des dels nens de tres i quatre anys fins a adolescents, pares i, fins i tot, avis.
Per què creieu que aquestes cançons han perdurat fins ara? Quin és el valor que tenen i que fa que encara es cantin?
Suposo que van ser unes cançons de referència als grups d'esplais, als escoltes i a tots els moviments educatius i la gent se les va fer seves. A vegades és molt difícil saber per què la gent s'apodera d' una cançó i se la fa seva per tota la vida, però en canvi una altra passa desapercebuda, pot estar de moda però després ja ningú l'escolta o la canta. Jo crec que els valors que inculquen aquestes cançons, la forma de cantar-les, el fet que tinguin una música senzilla i bonica i una lletra agradable, són elements que fan que la gent se les faci seves.
--------------------------
"Els nens no són tontos, només són petits. I poden entendre històries tristes, que no acaben bé."
--------------------------
Darrerament, el Grup de Folk heu tornat als escenaris i a enregistrar discs, també ho heu fet amb l'experiència de Falsterbo Marí. Hi ha una revifalla de l'esperit que va inspirar aquest moviment o es tracta només d'un revival nostàlgic?
Hi ha hagut molta gent, com la que treballa al CAT, el Centre Artesà Tradicionàrius, que ha anat fent la feina de donar a conèixer l'existència d'aquest tipus de música. I crec que ara simplement recollim una mica la feina que s'ha fet durant tots aquests anys. Nosaltres, durant aquest temps, no hem seguit amb el Grup de Folk com a tal, però en canvi, en el moment actual, ha estat molt fàcil reprendre la feina i ajudar a l'eclosió d'aquest moviment. I és una feina molt acceptada. En les actuacions que fem veus que la gent es va acostant a poc a poc, i a mesura que van escoltant les cançons, cada cop hi ha més gent, perquè tothom les coneix, tothom les ha cantat en algun moment i se les sent molt seves.
Quins records teniu del vostre pas per l'escoltisme?
Boníssims, excel·lents. Per mi va ser la font més agradable de formació. Suposo que va ser perquè em va tocar uns bons companys i un bon lloc, però no només per això, sinó pels valors que m'ensenyaven. Jo recordo aprendre moltes coses, actituds humanes que després han marcat la meva vida i altres aprenentatges: des de saber fer nusos, que després m'han servit perquè m'agrada navegar, fins a conèixer els estels, que m'ha permès ensenyar a la meva filla les constel·lacions. Però sobretot aquest esperit d'aprendre a fer coses pels demés, que ha impulsat la meva trajectòria professional dins de la medecina. I per això sóc metge, no per vocació sinó perquè pensava que des de la carrera de medecina podia fer coses pels altres. I els objectius es van assolint amb el mètode desenvolupat per fer dormir els nens i amb el coneixements d'una especialitat molt nova, com és la medecina del son.
La cançó Puff, el drac màgic parla de la pèrdua de la infantesa, de la innocència. Tots tenim el nostre Puff?
Sí, i tant. És una cançó trista. És molt emotiu veure en els recitals gent que plora, des de nens fins adults. És una història que els nens poden entendre perfectament, perquè no són tontos, només són petits. I poden entendre històries tristes, que no acaben bé, com aquesta: el nen deixa el drac, l'oblida, i el drac s'haurà de buscar un altre amic... Però això és la història de la vida, per això agrada la cançó.
(Entrevista publicada a la revista Estris núm. 146, novembre-desembre 2005)
Podeu veure'n l'enllaç i descarregar-la en PDF clicant aquí
Mood:
Ocells al cap:
(0) Commentaris