Per un problema amb el servidor de La Comunitat, aquesta pàgina ha perdut la plantilla i molta de la informació associada (índex de continguts, capçalera, seccions fixes...)
Espereo que el problema s'arregli i que pugui recuperar tota aquesta informació, per tal de continuar oferint-vos informació i recursos sobre la nostra Cançó.
DISCULPEU LES MOLÈSTIES
Mood:
Ocells al cap:
(0) Commentaris
Per un problema amb el servidor de La Comunitat, aquesta pàgina ha perdut la plantilla i molta de la informació associada (índex de continguts, capçalera, seccions fixes...)
Espereo que el problema s'arregli i que pugui recuperar tota aquesta informació, per tal de continuar oferint-vos informació i recursos sobre la nostra Cançó.
DISCULPEU LES MOLÈSTIES
Mood:
Ocells al cap:
(0) Commentaris
Un disc al servei de la cançó col·lectiva
Salta un ocell. Cançons per a infants
Falsterbo Marí.
Discos Díscols, 2001
De la unió del grup Falsterbo amb el cantant i sociolingüista eivissenc Isidor Marí en va sortir, fa uns anys, una nova formació que recull part de l'herència del moviment folk dels anys setanta a casa nostra: Falsterbo Marí. El primer resultat d'aquesta unió va ser el disc Salta un ocell, principalment dedicat a la mainada però d'audició més que recomanable per als que ja no ho són tant.
Cançons com "L'estranya joguina", "Puff, el drac màgic" o "Quan el sol es pon" no són estrictament peces infantils, sinó que formen part del repertori bàsic dels moviments juvenils de lleure des que van ser adaptades a la nostra llengua fa més de tres dècades.
Al costat d'aquestes cançons, n'hi trobem d'altres pensades per a infants de diferents edats, ja siguin melodies populars ("El poll i la puça"), de factura pròpia ("Ratolinet") o del duet A. Rubio i J. Lladó (com "Tots els colors de l'aigua" -amb la col·laboració de Gossos- o "La seva vida és la vida", de temàtica ecologista). Al final del disc, els membres del grup ensenyen els nens a fer cors i segones veus sobre les tornades. Una bona eina al servei de la cançó col·lectiva.
JLQ
Publicat a la revista Estris núm. 151 (setembre-octubre de 2006)
Mood:
Ocells al cap:
(1) Commentaris
Itinerari pels camins de l'individu i el territori
Paisviatge
Verdcel (+ Daniel Olmo Boronat)
Cambra Records, 2006
La conjunció entre diferents manifestacions artístiques és el tret distintiu de Verdcel, un grup d'Alcoi que explora sense complexos les fronteres entre la imatge, la poesia, la música i una posada en escena amb elements teatrals.
Paisviatge, el seu segon treball, té com a eix temàtic la relació entre l'individu i el seu entorn, amb una mirada crítica i dolorosa davant la destrucció del paisatge, qüestió d'actualitat arreu del territori. Al servei d'aquesta idea, hi trobem unes il·lustracions properes a la tècnica del collage, uns textos a voltes introspectius, a voltes punyents i unes composicions musicals que, malgrat la interpretació col·lectiva, tenen una factura propera a la cançó d'autor.
El joc de veus i la instrumentació acústica donen a les cançons un caràcter propi, a cavall del pop i el folk (cal destacar la col·laboració de Miquel Gil en una de les cançons) i amb elements que bé podrien ser manllevats del punk i el rock simfònic. Una proposta valenta que atorga a la música i la creació artística una dimensió crítica que ens anima a no ser espectadors passius davant la desaparició dels propis paisatges.
JLQ
(Publicat a la revista Estris núm. 150, juliol-agost de 2006)
Mood:
Ocells al cap:
(0) Commentaris
15/6/06
Ahir, al Teatre Micalet de València, es va celebrar el lliurament dels primers Premis Ovidi Montllor als músics del país. Miquel Gil en va ser el gran triomfador. També van ser guardonats Verdcel, Urbàlia Rurana, la Gossa Sorda, Elies i Pau Alabajos.
Podeu llegir-ne diverses cròniques a:
· Vilaweb
· L'avanç
· El Punt
· Avui
Mood:
Ocells al cap:
(3) Commentaris
6/6/06
Algú m'ha comentat que estaria bé poder sentir una mostra de la música ressenyada en aquestes pàgines. És un fet complicat, en part per les meves limitacions tècniques, en part perquè no vull fer ús de les músiques sense el permís dels seus autors.
Tanmateix, avui, i gràcies al suport tècnic de l'Alfons , us ofereixo un document que pot ser del vostre interès: es tracta d'un dels vídeos que vam elaborar per projectar durant l'acte "Cada dia és un nou pas. Homenatge a Esquirols" que va tenir lloc el 9 de setembre passat a la sala del SAT. Concretament es tracta de la projecció amb què va començar l'acte.
Aquest clip, juntament amb altres documents audiovisuals, podreu veure'ls properament a la pàgina www.esquirols.lateneu.org . Mentrestant, gaudiu d'aquest tast. I no oblideu connectar els altaveus!
Imatges: Arxiu Joan Vilamala, Ajuntament de l'Esquirol, Arxiu Jordi Lon.
Música: "Cada dia és un nou pas", del disc Colze amb colze (EDIGSA, 1976. Reedició: PDI, 2005).
Vídeo elaborat per a l'acte "Cada dia és un nou pas. Homenatge a Esquirols" que va tenir lloc el 9 de setembre de 2005 al SAT. Trobareu més informació de l'acte i de la campanya que el va precedir, aquí .
Mood:
Ocells al cap:
(6) Commentaris
Evolució del cançoner popular català contemporani
Jordi Lon Quintana
(publicat a la revista Estris núm. 148, març-abril de 2006)
Com tantes coses en el món de la nostra cultura, el procés de construcció i consolidació del cançoner català (entès com el corpus escrit de cançons populars, cantades per la gent) va de bracet amb l'evolució política i social del país. Deixant de banda els manuscrits dels trobadors medievals i la tradició setcentista de recollir els romanços populars en la literatura de canya i cordill, podríem dir que els orígens del cançoner català, tal com l'entenem avui, cal buscar-los a mitjan segle XIX, en el marc de la Renaixença cultural.
Així, el primer intent conegut de recollir per escrit les cançons de la tradició oral es remunta al 1841, quan Josep Maria Quadrado va publicar el Romanç de Don Joan i Don Ramon a la revista mallorquina La Palma. El seguiren diverses iniciatives individuals i col·lectives (Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Joan Amades...) que van cristal·litzar uns quants anys més tard, ja al segle XX, amb la publicació de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, una iniciativa editorial destinada a recopilar la tradició oral de cançons i romanços, ben viva entre la gent, i deixar-ne constància per escrit. Aquesta tasca, iniciada el 1920, es va veure interrompuda bruscament, com tantes altres coses, amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936.
Els primers cançoners de muntanya
En els anys negres del franquisme, en què qualsevol intent de recuperació cultural era condemnat a la clandestinitat, la cançó popular va sobreviure sota mínims gràcies a la sempre efectiva transmissió oral, bàsicament dins l'àmbit familiar. A mitjans dels anys 50 es va aprofitar l'única escletxa oberta en el règim per mantenir la flama de la cançó en català: els moviments juvenils sota el paraigües de l'església. Es tractava de grups més o menys organitzats, moviments escoltes i joves d'Acció Catòlica vinculats a les parròquies que tenien en l'excursionisme l'aliat perfecte per poder conèixer el país i la seva cultura. I, en aquesta tasca, les cançons van jugar-hi un paper essencial.
Així, i de forma més o menys casolana, es van poder editar uns primers cançoners en català amb peces de temàtica muntanyenca -de factura pròpia o adaptades d'altres tradicions- com L'amic de l'acampada, Els pics gegants, En estol, El cant de la ruta, Rosa de bardissa o el Foc joliu, al costat de cançons tradicionals: Muntanyes del Canigó, En Joan petit, El rossinyol, Els esclops d'en Pau, En Pere Gallerí, Lo tio Pep, etc. Cal destacar l'aportació de Mossèn Batlle, amb l'adaptació i la popularització de peces com El minyonet o el mític Cant dels adéus, que encara avui és obligat en qualsevol cançoner. Algunes d'aquestes peces van ser recollides uns anys més tard en els repertoris del moviment coral. En aquests primers cançoners, també hi havia algunes cançons-joc que han arribat amb bona salut fins avui, com el Barbabum o l'Ani Kuni.
De la Nova Cançó al Grup de Folk
A principis dels anys seixanta, un fenomen sociocultural sense precedents va donar un nou impuls a la música popular: la Nova Cançó. Els cançoners, que s'havien mantingut intactes des de la dècada anterior, van començar a incorporar peces del repertori dels Setze Jutges i dels cantautors més populars, com Raimon (Al vent, D'un temps d'un país), Lluís Llach (L'estaca, Que tinguem sort, El bandoler), Joan Manuel Serrat (Paraules d'amor, La guitarra), Ovidi Montllor (La cançó de les balances, La fera ferotge), Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent? ). Algunes d'aquestes cançons s'han mantingut en els reculls fins avui i, alhora, els seus autors hi han fet noves aportacions.
A finals dels seixanta, un nou moviment musical s'afegeix a aquesta renovació del cançoner català, i ho fa de forma molt productiva. Es tracta d'un conjunt de formacions i artistes que, sota la influència del moviment folk nord-americà, es distancien de la línia de la Nova Cançó per emprendre una tasca de divulgació de cançons populars catalanes i d'arreu del món, sovint adaptades a la nostra llengua. Aquest moviment cristal·litza en el Grup de Folk, una formació de curta durada (1967-1969) però que contribueix decisivament a enriquir els cançoners de les entitats juvenils amb peces com Els temps estan canviant, Escolta-ho en el vent (Bob Dylan), La cruel guerra (Stookey-Yaroow), La vall del riu vermell (popuylar Irlandesa), Kumbaià, No serem moguts, Vull ser lliure (espirituals negres) o la recuperació d'Els contrabandistes, La presó de Lleida, La minyona de Reus o Les pometes (populars catalanes).
Dins del Grup de Folk destaca l'aportació de persones com Xesco Boix, Pau Riba, Ramon Casajoana, el duet creatiu format per Jaume Arnella i Joan Soler Amigó (Les rondes del vi, La timba de les cartes...), i el grup Falsterbo-3, aquests últims responsables de la popularització d'alguns dels temes més clàssics: L'estranya joguina (Tom Paxton); Puff, el drac màgic (Yarrow-Lipton) o Ai, adéu, cara bonica (popular nord-americana). Aquest moviment va tenir la seva materialització editorial amb la publicació de tot un conjunt de cançoners: la Ronda de cançons (dos volums), el Yukaidí (diversos volums) i altres edicions de butxaca.
El fenomen Esquirols
Però, si hi ha algú que hagi fet una aportació decisiva al cançoner català contemporani ha estat el grup Esquirols. Amb sis discos editats entre 1973 i 1982, les seves cançons són les que tenen una major ocurrència en els cançoners d'escoles i entitats d'educació en el lleure. Fent camí, Arrels, Conte medieval, Cada dia és un nou pas i Torna, torna Serrallonga són peces fixes, però també és freqüent trobar-ne d'altres com Maijka, Mots, Ahir va començar, El cucut o Riu enllà. El grau de popularitat d'aquestes cançons arriba al punt que en alguns reculls hi apareixen sense citar-se'n l'autoria o, fins i tot, donant-los la categoria de "cançó popular".
Els temes d'Esquirols esdevenen la banda sonora de les entitats i moviments juvenils dels anys 70 i 80, que es troben en un moment d'eclosió, i passen a engruixir les pàgines dels cançoners tot compartint espai amb les noves veus de la Cançó d'autor: Marina Rossell (La gavina), La Trinca (Ningú no compren ningú, Mort de gana, El Far West), Sisa (Qualsevol nit pot sortir el sol), Al Tall (Tio Canya) i amb adaptacions de clàssics del pop i el rock anglosaxó: Estic xocat (Elvis), El so del silenci (Simon&Gartfunkel), Llet i vi (el Let it be dels Beatles), La casa del sol naixent (White-Dylan/Price), etc. També és el moment en què comencen a reeixir formacions d'animació infantil, com Ara Va de Bo, que popularitzen peces que també han quedat fixades en els cançoners (El gripau Blau, Ai mare aneu a missa) o Paco Muñoz al País Valencià. I entre els moviments cristians és destacable l'extensa aportació que fa el grup Kairoi (Aixeca els ulls, Bons amics, etc.) i alguns cants vinculats a les celebracions de les trobades de joves de Taizé.
El Rock català, l'últim reducte?
A la dècada dels noranta va tenir lloc l'esclat del fenomen conegut com a Rock català. Les cançons dels grups pioners d'aquest moviment han estat l'última font que ha fet créixer els reculls d'esplais i agrupaments amb cançons com L'Empordà, Si et quedes amb mi (Sopa de Cabra), El vol de l'home ocell (Sangtraït), S'ha acabat, Bon dia, El vespre (Els Pets), Boig per tu, Això es pot salvar (Sau), Miami Beach, Tinc fam de tu (Lax'n'Busto), etc.
Després d'això, poques novetats hi ha hagut en les pàgines dels cançoners, la qual cosa no es correspon amb la creativitat existent al país ni amb l'èxit que algunes propostes musicals autòctones estan tenint entre els joves (per posar-ne un exemple, l'èxit discogràfic i l'assistència als concerts d'un grup com Obrint Pas no té res a envejar al de les màximes figures de la Nova Cançó o el Rock català al seu moment). Potser la irrupció d'Internet ha tingut alguna cosa a veure en la disminució de cançoners casolans, ja que els reculls de paper han estat substituïts per pàgines web que mantenen la fórmula bàsica del cançoner popular: combinar cançons de tota la vida amb noves aportacions del moment. En són un exemple pàgines com Engrup.org/canconer.asp o la completa Kumbaworld.com.
Hi ha, però, algunes incògnites: per què un moviment extremadament productiu, com el planter de grups de música d'arrel que es mouen al voltant del cicle Tradicionàrius, no ha deixat pòsit en el cançoner actual? Crec que no cal anar gaire lluny per veure'n les causes: segurament els mitjans de comunicació, els de casa, hi tenen alguna cosa a veure, ja que si bé van jugar un paper essencial en la popularització del rock català en el seu moment, no es pot dir que hagin fet el mateix amb les noves propostes de la música de casa. Encara és d'hora, però, per veure com evoluciona el cançoner popular a la primera dècada del segle XXI.
Text: Jordi Lon
Imatges: arxiu Carvajal Barba i arxiu Lon Quintana
Mood:
Ocells al cap:
(2) Commentaris
17/05/06
Ahir al vespre TV3 va emetre el reportatge Xesco Boix. Ningú no comprèn ningú dins el programa Noms (podeu llegir-ne el guió complet aquí ).
Ja era hora que la televisió pública catalana es fes ressò de la vida i l'obra d'en Xesco Boix , una figura cabdal en la història de la música popular i l'animació infantil del país. Han trigat vint anys a fer-ho. Més val tard que mai, diuen... Però m'agradaria saber, en aquests anys, quants cops ha sortit per la pantalla de "la nostra" televisió gent de la movida madrileña, de les operacions trumfos i de la gran indústria anglosaxona, gent que ha aportat ben poca cosa a la història de la música i la cultura pròpies.
Fet i fet, potser més val no saber-ho. No cal més exemples de l'autoodi que està instal·lat (i ben instal·lat) als nostres mitjans. De moment ja vaig fent boca per al programa del 30 de maig dedicat a l'Ovidi. Cal aprofitar-les poques ocasions que tenim per imaginar-nos que som una cultura normal.
Portada d'un disc d'homenatge a en Xesco editat el 1984
Mood:
Ocells al cap:
(1) Commentaris
16/05/2006
Hi ha actes que transcendeixen els límits de l'espai i el temps. Ahir a la nit, el Palau de la Música de Barcelona va ser l'escenari d'una d'aquestes manifestacions que, si no fos pel caràcter clarament ateu del seu protagonista, no dubtaria a qualificar d'espiritual. I és que l'Ovidi Montllor va interrompre momentàniament les seves vacances per fer-se present entre una colla d'amics, coneguts i saludats que volien recordar-lo o -sempre serà poc- reivindicar-ne el llegat.
I ho va tenir fàcil. En primer lloc, perquè el Palau era ple de gom a gom, com en altres ocasions en què el cantant d'Alcoi hi havia actuat en vida. Aquest cop, però, els seients eren ocupats per un públic diferent: ja no hi havia aquells progres que els anys setanta aplaudien les seves cançons (aquells que -com va recordar en Pep Riera- el van silenciar quan van arribar al poder) sinó que, fent costat als companys de generació que no el van abandonar, hi havia gent jove, fills d'aquesta transició que -en paraules d' Isabel Clara Simó- mai no s'acaba.
Ho va tenir fàcil, també, perquè la seva veu i la seva música van sonar a través de desenes d'artistes que les van fer reviure amb diversitat de registres: des del seu amic i guitarrista Toti Soler en companyia de Llúcia Vives, fins a alguns components del grup Obrint Pas, passant per Toni Xuclà i Jordi Vidal, les Materrània, Miquel Gil amb Lídia Pujol, La Fera Ferotge, Feliu Ventura amb Borja Penalba, Els Poetristes d'en 'Titot', Túrnez i Sesé, Safanòria amb Joan Garriga, membres d'Al Tall o els també alcoians Verdcel que, al meu entrendre, són els qui van comunicar millor l'esperit artístic i polièdric del seu coterrani.
Vicent Partal va fer de mestre de cerimònies d'un acte organitzat per l'ateneu gracienc La Torna i la discogràfica Propaganda Pel Fet! coincidint amb el seu desè aniversari. Un acte que, pel meu gust, va pecar de massa parlaments (què hi pintava l'Oleguer Presas en tot allò?) i de manifestos sobrers (què millor que les pròpies lletres de l'Ovidi per dir el que encara cal dir?). Deixant de banda això, la vetllada d'ahir a la nit, com tants d'altres que s'han fet per recordar el cantant d'Alcoi, va demostrar que els homenatges, si vénen de la gent, tenen força, sinceritat i màgia. Potser caldrà agrair a les institucions que se n'hagin desentès: gràcies a això, ahir, l'Ovidi va tornar a Palau.
JLQ
Mood:
Ocells al cap:
(4) Commentaris
ENTREVISTA
"Sempre ha d'haver-hi una veu crítica" Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) és una de les promeses més fermes de la Cançó d'autor en català i, malgrat la seva joventut, ja és un referent entre les noves veus emergents en el panorama musical del país. Fa només deu anys que aquest llicenciat en filologia catalana va enregistrar la seva primera maqueta (L'única diferència, 1996) i d'aleshores ençà ha publicat dos discos en solitari (Estels de tela, 2001 i Barricades de paper, 2003) i ha voltat arreu dels Països Catalans mostrant les seves cançons compromeses, amb una veu pròpia i una varietat estilística que defuig les unívoques etiquetes convencionals. La seva activitat musical l'ha dut a col·laborar amb diversos artistes, com Miquel Gil, Francesc Ribera Titot o el grup Obrint Pas i, l'últim any, ha fet una exitosa gira conjuntament amb Lluís Llach, que s'ha materialitzat en el disc Que no s'apague la llum (2005).
Jordi Lon Quintana
D'on et ve l'afició de fer cançons i com et vas decidir a mostrar-les en públic?
Mai no havia pensat dedicar-me a això. Jo escrivia, des de sempre, i quan va caure la música a les meues mans vaig continuar escrivint però, a més, utilitzant-ho per a fer cançons. Però les feia a ma casa per escoltar-les jo mateix. Fins que, acomboiat per una gent i mig obligat, vaig fer un concert. A partir d'ací a la gent li va agradar, em van trucar per tocar a un altre lloc... i em vaig trobar que em dedicava a això sense saber-ho. I així fins ara.
A "Cançó XXI" dius: "no entenc una altra forma de cançó / que la que arrela al seu entorn / i floreix en el futur com una eina". És el teu manifest programàtic?
Sí, aquesta cançó és un manifest. Sempre he tingut molta admiració per Victor Jara i ell en té una, "Manifiesto", que parla d'això. Diu: jo no cante per cantar, cante per alguna cosa més... Jo pense que la Cançó, ja de per sí, és un mitjà de comunicació, d'expressió i d'informació. I ben utilitzat pot servir per ajudar a canviar el món i ajudar la gent a ser millor. La Cançó té un poder molt gran, perquè és capaç d'arribar a molta gent: amplifica una veu, una opinió. I això, en una situació de manca de democràcia o de democràcia de baixa intensitat, moltes vegades supleix el que els mitjans de comunicació al servei del poder no poden fer, que és controlar-lo.
--------------------------
"La Cançó, ben utilitzada, pot servir per ajudar a canviar el món"
--------------------------
És més necessària una Cançó compromesa ara que uns anys enrere?
Jo crec que serà necessària sempre, encara que les coses vagen millor o pitjor. Sempre ha d'haver-hi una veu crítica en tots els aspectes. Fins i tot la Cançó que es diu que no és política ho és per omissió, perquè no diu les coses que passen o no vol mirar a la realitat. Fins i tot eixa cançó és política.
Hi ha massa Cançó descafeïnada en el nostre panorama musical?
No sé si descafeïnada, o quina seria la paraula. Si que pense que vivim en una societat mediterrània on es valora molt la lletra, es valora que estiga ben construïda. Això és una cosa que no passa en el món anglosaxó, on moltes vegades és més important la fonètica que el que es diu. Però jo crec que amb la música sola també es pot ser contestatari: investigant nous llenguatges, transgredint una sèrie d'estils i caixes estanques... Hi ha gent que fa música que, sense posar-li una lletra explícita, ja és per sí transgressora. A princips dels 90 va haver-hi un boom del rock en català en part per una allau de subvencions. I moltes vegades això es fa per callar altres coses. Precisament per això els músics d'ací no volem ser subvencionats, simplement volem poder treballar amb normalitat, com treballen en les altres llengües.
La preocupació per l'entorn és un tema molt present en les teves cançons ("El que diuen els arbres", "Com el rent"...). La destrucció del medi és una de les principals amenaces que tenim plantejades?
Fins Barricades de paper no havia fet cap cançó que parlés del territori i estic molt content d'haver-me descobert en això. Sense territori, que és el primer, no hi ha res més: si no n'hi ha no existim, desapareixem. I aquest és un problema comú a tots els Països Catalans. Tots ens escandalitzàvem del que passava a Mallorca i ara ens hem donat compte que també ho tenim aquí a prop, i que possiblement des dels anys seixanta està passant. Hi ha una especulació sobre del territori brutal, moltes vegades en contra d'un sistema de vida mil·lenari que desapareix, com és el cas de l'agricultura al País Valencià. I no és només un problema de degradació del territori, sinó que culturalment també ens estan agredint, perquè desapareix un sistema que és nostre i que ens posa en comú amb altres llocs de la conca mediterrània.
Has col·laborat amb alguna formació d'èxit entre el públic jove, com Obrint Pas. Com veus el públic que puja? Té prou criteri musical o li falta més informació?
Crec que tot s'educa, també el criteri musical, i en això s'ha avançat molt. Sobretot s'ha avançat en què es pot trobar música de qualitat en català, i això abans no passava. Però quan músics com Miquel Gil, per exemple, actuen molt més fora del nostre país que dins, vol dir que encara tenim molt per aconseguir. Tots tenim el nostre espai i poc a poc anem demostrant que el tòpic que diu que som un mercat menut, on només hi caben tres grups o tres cantautors, no és veritat.
L'autoodi encara funciona?
No és tant autoodi com autodesconeixença. I això és per culpa dels mitjans públics de comunicació i de les nostres institucions. La cultura, ja de per sí, és una cosa relativament important per als polítics, i la música molt poques vegades és considerada cultura. Vivim en una societat on la cultura és, sobretot, el llibre. Però crec que les coses van canviant i millorant.
--------------------------
"El tòpic que diu que som un mercat menut, on només hi caben tres grups o tres cantautors, no és veritat"
--------------------------
Creus que la Cançó pot ser una eina educativa?
L'educació hauria de saber aprofitar les cançons, un material didàctic que té inutilitzat. La Cançó és un patrimoni propi que compartim, des del naixement dels trobadors, amb Itàlia i França. Jo he treballat com a professor de català en un institut i crec que través de les cançons podem explicar la història, la llengua, els dialectes, la literatura... i també models de comportament social. Es poden fer unitats didàctiques amb moltes cançons, és una forma fàcil d'arribar als educands, perquè amb la música les coses flueixen i arriben més fàcilment. Però és un potencial educatiu que no s'ha utilitzat prou. Quan jo estudiava filologia em semblava molt estrany que tota la tradició de Cançó del nostre país no tingués una assignatura a la facultat. Igual que el cinema participa de la fotografia i del teatre, la Cançó participa de la música i de la poesia. Però no s'estudia ni a les facultats de filologia ni a les escoles de música. Es considera una cosa menor. Crec que té un potencial que s'ha d'utilitzar: no només com a eina per a rebre coneixements, sinó com un mitjà amb el qual es poden transmetre coneixements i expressar-se, que és molt important.
I en l'àmbit de l'educació no formal?
Com a participant, com a nen que ha anat de colònies, crec que és molt important el valor de les cançons, amb les quals s'aprèn el valor de l'amistat i que sempre t'acompanyen: eres gran i encara te'n recordes de la lletra. Crec que és important aprofitar-les en els espais de convivència, ja que són moments de lleure i, al mateix temps, d'educació. Jo estic molt agraït a tota la gent que es va dedicar a aquesta feina: el Grup de Folk o molta gent del País Valencià, com Paco Muñoz, que va fer molta música per als nens. Em sent deutor, també, d'aquell tipus de música.
El fet de compartir una gira i un disc amb un mite de la Cançó, com en Lluís Llach, què t'ha aportat com a artista?
He après molt. Primer, tot el que envolta el món de la Cançó a nivell professional (amb totes les cometes que toquen en este país, on un cantant no es pot professionalitzar tan fàcilment). A banda d'això, a nivell d'expressió o a nivell compositiu he après certes tècniques de com puc millorar com a cantant. Després, un aprenentatge personal: m'ha servit per desmitificar les persones. Possiblement vaig començar a cantar les cançons de Lluís Llach en un esplai i de cop em trobava aquí, col·laborant amb ell. Això ha sigut el més important per a mi: veure que amb esforç, amb treball i intentant fer-ho el millor possible es pot arribar on es vol.
I del compromís que artistes com ell han mantingut des de sempre, n'has après alguna cosa?
Sí, però això ja ho havia après abans de coneixe'l. Si alguna vegada havia pensat que volia dedicar-me a fer cançons, volia ser com aquesta gent. El que explicaven era veritat i servia per transformar la societat, o almenys per intentar-ho, sense renunciar mai a la voluntat de transformar-la.
Tu ets de Xàtiva, com en Raimon, un altre mite de la Cançó. Això t'ha marcat d'alguna manera?
Evidentment. A banda que Raimon és la màxima figura de la Cançó dels anys seixanta i de la Cançó catalana en un moment molt important de la nostra història, quan jo vaig néixer la seua música estava sempre present a casa, i va ser el meu punt de partida per deixar-me imbuir d'aquesta manera de fer cançons. Després han vingut totes les meues influències: des dels cantants sud-americans a la Cançó anglosaxona: James Taylor, Ani DiFranco, Ben Harper... i molta altra gent.
Et molesta que als cantants d'ara sempre us comparin amb el moviment de la Nova Cançó?
No, per mi és un orgull que facen aquesta comparació. Però també sé que aportem alguna cosa diferent. Si jo he pogut fer un treball amb en Lluís Llach és perquè ell i jo no tenim res a veure, no ens assemblem en res: ni amb la manera de cantar, ni de composar, ni d'escriure. Hi ha moltes diferències. La pregunta és: per què es dóna per nascut el Rock català als anys noranta, quan abans ja existia? O per què es considera el rock una nova etapa després de la Cançó, quan la Cançó va començar amb els trobadors i no té data de caducitat? Cadascú fa el seu estil i els temps canvien. Si féssim el mateix, si pensés que el que jo estic dient ja ho han dit, me n'aniria a casa.
--------------------------
"L'educació hauria de saber aprofitar les cançons, un material didàctic que té inutilitzat"
--------------------------
Com a persona que treballes amb la paraula, com veus la situació de la llengua catalana?
Jo sóc optimista. Penso que les coses poden anar millor. Per exemple, al País Valencià, el nivell de parlants és pràcticament igual que fa 25 anys, i això és positiu perquè hem tingut 25 anys de política en contra del català i no han aconseguit que disminuisca. El que si que pense és que la llengua catalana no pot aguantar molt més temps sense tenir el poder de governar-se a ella mateixa. Hem aguantat 300 anys però no sé si podrem aguantar 300 anys més. En este moment, però, em pareix molt curiosa la pregunta que sovint em fan sobre la situació de la llengua al País Valencià. Jo sempre conteste que a la meua comarca es parla més català que a les comarques de Barcelona. El problema s'ha de mirar de ben a prop per desmitificar-lo una mica. Per a mi és tant problemàtic que el català no es parle en Alacant com que no es parle en l'Hospitalet. Com a parlant de la llengua tinc el dret i la obligació d'opinar sobre això i denunciar-ho. I de la mateixa manera que jo, qualsevol persona de les comarques de Barcelona té el dret i l'obligació de denunciar que a Alacant o a Perpinyà el català estiga en perill.
I la situació de la Cançó com a gènere, com la veus?
Jo crec que existirà sempre. Fer Cançó és fàcil: es fa a casa. El problema és portar-la fora i que la gent tinga la capacitat d'escoltar-la. Ací és quan hi ha un inconvenient: quan no hi ha un suport o, encara més, quan hi ha polítiques en contra. Però Cançó sempre es farà, perquè és un bon instrument per explicar les coses, de la mateixa manera que sempre s'escriuran poemes o sempre es faran dibuixos. És una manera d'expressar-se que no acabarà mai.
En què estàs treballant, ara?
Estem preparant el nou disc, que tenim la intenció que surti el setembre. Estem treballant sobre les cançons noves i començant a fer-ne els arranjaments. És un procés que comencem ara perquè volem dedicar molt de temps a embolcallar les cançons, que potser és la feina més important després de la composició.
[Entrevista publicada a la revista Estris núm. 148, març-abril de 2006]
Podeu baixar-vos el PDF de l'entrevista aquí .
Mood:
Ocells al cap:
(2) Commentaris