Diu una llegenda, que un dia un gatet es va quedar mirant-se la lluna. Diu la mateixa llegenda que la lluna va quedar amb la mirada fixada en el gatet. La lluna havia d'aparèixer cada nit tota il·luminada en el cel. Aquesta obligació que la lligava a no poder-se moure d'on era li impedia estar al costat del gatet. Però ella es moria de ganes d'acaronar-lo, que era allò que ella més desitjava en la vida. Però la lluna no veia com fer-ho. I després d'un temps de pensar i pensar, la lluna va tenir una idea. Com era el sol qui la obligava a estar allà al cel, de mica en mica ella aniria amagant-se darrera la Terra escolant-se en la foscor per a que no la veiés el sol.
Així fou que un dia va decidir començar a amagar-se, molt i molt lentament. Tant lentament que va trigar com unes dues setmanes en fer-ho, i quan ho va aconseguir, i es va aconseguir amagar del tot, que ni un sol raig de sol la tocava. Quan ja estava del tot a les fosques, va escolar-se entre els arbres i les cases. Va creuar mars i muntanyes, fins arribar a la bassa on el gatet estava. Allí estigueren junts durant una nit sencera. Fins que la lluna va haver de tornar al cel, per a que el sol no la trobés a faltar. I va tornar, tant a poc a poc com havia desaparegut, a posar-se tota relloent. Però va ser llavors quan va sentir els miols d'un gatet que des de la Terra la cridava. Així fou que la lluna tornà a fer el camí per amagar-se. I així és com la lluna començà a fer de nou el mateix camí cada 29 dies. Així fou com ara veiem cada nit com la lluna va amagant-se o descobrint-se. Així va ser com es varen acabar trobant la lluna i el gatet.
A Menuda : Gràcies per aquests sis mesos al teu costat, ptns , t'e
