El dia després de Lanzarote va ser genial, em llevo, esmorzar buffet lliure i cap a la platja. Em trobava molt bé després de fer un Ironman amb més de 14 hores seguides nedant, pedalant i corrent. Vaig aprofitar per caminar per l'aigua (va molt bé per la recuperació) i lluir la marca del maillot que s'havia quedat al cos Relax total, sense cap estrès ni haver de fer res, dia lliure, ja hi havia temps de pensar en el petit gran repte del 4 de juliol, però començava a tenir ganes de continuar amb la preparació com més aviat millor.

Al vespre hi va haver el sopar d'entrega de premis, on hi estàvem convidats (a sopar només, a rebre premis jo no). Vaig conèixer molta gent, me'n vaig retrobar d'altres, foto de "tri-listeros", emocions i llàgrimes, la Virginia dient que ja pensava en Hawaii... A la nit, fi de festa en un pub de Puerto del Carmen, on s'acaba cada any i uns poquets ens barregem amb l'èlit del triatló mundial. I l'endemà, tornada amb avió, on vaig poder felicitar a una Virginia Berasategui que estava eufòrica després d'haver guanyat.

La resta de setmana, tornada als entrenaments, però bastant suau, massatget amb la Laia, sauna i jacuzzi per les cames.
Mood: Actualitat: 300 metres a la piscina, encara em fa mal el pit (o la costella), però menys
0 Commentaris

Després de molts mesos, tornen les històries de lotioplanxa a LaComunitat.net. Potser va ser l'emoció del moment, l'estrés de tant d'entrenament, o ves a saber què, que vaig deixar d'escriure.

Doncs queden moltes coses pendents per explicar, intentaré recuperar-les mica en mica fent resums. Això si, les meves grans cròniques continuaran senceres i sense tisores, tot i les queixes d'alguns.

Abans de tornar al passat, recordar el present: 10 dies lesionat, per un cop al pit en el que es van ressentir algunes costelles, i sense poder fer res. No sé quan durarà, de moment repòs i paciència.
0 Commentaris

Degut a lo malament que ho estaven passant els meus peus, m'unto les plantes dels peus amb vaselina i em canvio els mitjons, no vindrà d'un minutet més ara, i així amb la meva gorra surto a còrrer. Des del principi em trobo bé, amb un ritme molt còmode, això si, més lent del que esperava, però anava a còrrer per sensacions i així és com em sentia millor.

La marató de l'Ironman de Lanzarote és molt amena, al ser 4 voltes resseguint tota l'avinguda de les platges, creuant-te amb altres aspirants a finisher i rebent els ànims dels teus companys. Així vaig fer les 2 primeres voltes. A la segona, ja començava a no sentir-me bé amb el menjar, i a la tercera aquesta sensació va anar en augment fins que vaig haver de parar a vomitar. Després d'estar uns minuts assegut, esperant que em recuperés, vaig beure una mica d'aigua i vaig seguir. A partir d'aquí, em vaig anar trobant millor, encara que vaig fer quasi tota la tercera volta caminant, aprofitant per anar animant a la gent.

En començar l'última volta, el pas per l'arribada era genial, els crits i aplaudiments del públic dirigits als que ja arribaven fou emocionant, començava a olorar que ja em quedava poc i em va donar ales en els 10 kms que em faltaven, ja em trobava millor, i vaig poder disfrutar de la caiguda del sol en aquells últims metres, tenia ganes d'abraçar-me i donar les gràcies a tothom, sabia que arribaria, cada vegada quedàvem menys a l'avinguda amb el dorsal posat, i tots fèiem olor a aquest esperit de finishers que tenim dins, l'esperit d'arribar, de completar les proves, sense que el temps final sigui el més important. Últims metres, arribo juntament amb un altre que espera per entrar amb la seva dona i el seu fill amb el cotxet, escolto com l'speaker crida el meu nom, jo pletòric d'alegria, agafo la meva gorra i la llanço a les grades, braços enlaire, torno a ser FINISHER d'un Ironman, li dono la mà al Kenneth i rebo les felicitacions dels meus companys. Estic cansat, però em sento molt mooooolt bé.

Em recordo del meu avi, el que fa un mes va desafiar als metges que li donaven pocs dies de vida, i va lluitar amb totes les seves forces per seguir en aquest mon, algun encara no s'ho creu, jo confiava en ell i en que tornaria a casa com així va ser, segur que em va donar una empenta en els moments dolents a Lanzarote. Un home de ferro de veritat. Gràcies per seguir amb nosaltres, aquest Ironman també és teu!!!


3 Commentaris

Mentres em canvio, em van untant de crema protectora pel sol, no em sembla suficient però surto igual, espero que sigui amb no gaire sol i gens de vent, com ahir. Els primers minuts son de nervis, molta gent en bici, en poc espai, s'han de conservar les distàncies, però és difícil, gent a la que ja havies avançat, et tornen a passar com posseïts i després disminueixen la marxa davant teu. Què faig? Me'ls menjo, els avanço de nou (a veure què fan després), o vaig frenant? Com a la natació, la tensió dura poc i arriba la calma, recta en pujada que deixa les coses a lloc, poc després em paro a fer un riu, em tallava una mica perquè no havia vist parar a ningú encara, però estava ja molt inflat i no podia esperar més. Bé, allò més que una riu, semblava el transvassament de l'Ebre, la pixada més llarga de la meva vida, tot l'atlàntic que em devia haver begut nedant. Aquesta és la part que coneixo, vaig amb confiança. La dels Hervideros no, i no m'ho havien pintat molt bé que diguem, però ho passo amb força. Després Timanfaya: pujada, descansillo, camells, turistes, animadors, lava i més lava, volcans, quina pena que no surti més el sol, els colors de les Montañas de Fuego amb l'efecte de la nostra estrella son màgics, però avui no ens volia iluminar per a que poguéssim veure el diable. Faig una part més suportable, parlant, pedalant, lleuger, sense forçar, baixo fins a La Santa, en una rotonda haig d'esquivar a un que anava quasi parat i estava perdent aigua, al passar al seu costat, m'adono que era un líquid groc de sospitosa procedència, s'estava pixant a sobre!! Passo per la platja dels surferos, encara que avui ni les oles ni el dia no deuen ser molt desitjables per la gent que està allà, asfalt rugós, em començo a agobiar, no estic còmode sobre la bici. Una altra vegada, carretera cap amunt, saludo a l'helicòpter que ens està filmant, m'imagino, amb el gest de victòria de Ronaldinho, polze i dit petit a l'aire . Penso que la pujada al Mirador de Haría ja està a prop, i deixo de menjar per pujar sense problemes, però no!!! encara queden quilòmetres de trencacames abans, maleïda memòria la meva, que no recordava aquesta part, grrrr!! Encara em segueixo recordant cada vegada més de la transició sense moqueta, els peus van agafar pedretes que m'estan fent punxades a les plantes dels peus, que junt amb les hores que porto sobre la bici es converteixen en un dolor insoportable. Em paro en un avituallament, baixo de la bici, m'assento, i tranquilament em trec les sabates de bici, els mitjons, i em netejo els peus una mcia, i torno a pujar sobre "la burra", qui m'ha mandat parar-me al mig d'una pujada, mira que no costa arrencar així. El Mirador m'espera, a l'últim avituallament abans de pujar, agafo un bidó d'aigua, i quan em disposo a fer el primer glop, em quedo amb el tap a la boca, i el bidó (amb l'aigua dins), al terra. Em paro, no em paro? Les cames diuen que NO, després el cap diu "ara et queden dos dits d'energy drink i zero d'aigua per pujar". Tot i pujar amb la boca seca, ho faig molt bé i passant molta gent. A la recta dels molins (quina sort que no funcionessin), i amb el públic a la vista a dalt de tot, esperant veure el nostre patiment, m'aixeco com si d'un final d'etapa es tractés, poso la directa deixant enrere a uns quants que ho estan passant malament. Corono el Mirador alegrament, esperant haver-me trobat algo més dur, i agafo la meva bossa d'avituallament personal, i em preparo pel descens més bèstia de Lanzarote, el que em va fer decantar per una bici i no l'altra, el que em va fer agafar amb força les manetes dels frens cada vegada que s'acostava una curva, el que va fer que Marc Herremans estigués en tot moment present al meu cap (no podia deixar de pensa en lo injusta que és la vida en alguns moments, i el que significa "home de ferro", i en Marc ho és en tots els seus aspectes). Ara toca el Mirador del Río, també pensava que arribaria de seguida, però no, passada per Haría, tiro un botellí d'aigua a uns nanos que anaven demanant que els hi tiressis, un d'ells em maleeix perquè l'hi havia tirat prop de l'altre i no a ell, jo somric i continuo, segur que se'n guanya una altra després. Seguidament, preàmbul del Mirador, el lloc que se'm va fer més dur de tota la bici, una pujada curta però intensa, que em deixa clavat i m'obliga a posar l'últim pinyó que em quedava. Després em recupero i pujo amb ganes al Mirador, disfrutant de les vistes de la Isla de la Graciosa, just després de superar el canvi de rassant que només et deixava veure asfalt i cel. Arribo a dalt, em sento un ocell, estic al cim de l'Ironman, i ara em queda el més fàcil. Descens en picat, molts quilòmetres, una altra vegada asfalt penós i arribo al final de la baixada fart de botar tant. A partir d'aquí, el que havien de ser 60 kms. fàcils i ràpids, es converteixen en una odissea, les forces es van apagant, i on s'hauria d'anar acoplat i tirant fort, jo vaig aixecat i agafat a la part superior del manillar, veient com em passen fàcilment i jo sense poder fer res per evitar-ho, un valencià amb el que vaig estar parlant al Timanfaya, em torna a passar i m'anima, "sube piñones, no te atranques", intento tornar-li els ànims, però no puc i les paraules es converteixen en lleus sons guturals, segueixo patint, pujar, baixar, una altra vegada pujar, els quilòmetres avancen molt lentament, queden 40, és només la bici d'un triatló olímpic, vinga que pots, m'animo jo mateix, ara només 20, va, com un sprint, 10... em sento buit, fa una estona que menjo malament, el power-gel (només la meitat) del final de la bici em senta fatal, estic pensant en com reaccionarà el meu cos quan em baixi de la bici a Puerto del Carmen, arribo al poble, encara queda recòrrer tot el passeig fins arribar a la transició, que llarg se'm fa, imagina després això a peu, i 4 vegades anada i tornada. Ja era hora, acabo d'arribar, salto de la bici, me l'agafa un voluntari, i me la quedo mirant uns segons com si necessités alguna cosa que estés en ella i no sabés què, un altre lapsus més i em dirigeixo a per la bossa de la cursa a peu, l'última bossa...

(continuarà)

1 Commentari

Ja fa molt de temps que no escric. La meva intenció de seguir explicant les meves passes cap a l'assalt al triatló de llarga distància de Roth, es van trencar, però com ho vaig deixar a mitges, he tornat per explicar com va acabar l'aventura. Primer de tot, explicar el què em va passar a l'Ironman de Lanzarote, ho havia deixat en el dia anterior a la prova, i ara explico en fascicles el que va ser el gran dia:
+++++++++

Havia viatjat sol a Lanzarote, cap pista d'Ironman a l'aeroport, ja a l'apartament em vaig trobar a gent amb bicis, també alguns corrent pels carrers, després el divendres, quan vaig anar a recollir la bossa amb els pitralls, el tema ja m'anava semblant de veritat, no era un somni, estava a Lanzarote per còrrer un Ironman al dia següent, encara que no m'ho acabava de creure, estava massa tranquil.

El dissabte m'aixeco bé, em costa fer-ho a les 8 per anar a treballar, però per fer un Ironman, posar-me de peu a les 4 no és cap problema, perquè serà? Menjo alguna cosa, i amb calma vaig preparant els últims detalls, ja que quasi tot estava col·locat a les seves bosses des de la nit anterior. Surto al carrer, encara és de nit, en silenci, cada vegada es veu més gent al carrer, amb una bossa de color blanc penjada a les espatlles, que va cap a la mateixa direcció, cap a la mateixa que vaig jo, en silenci, concentrats, mirada perduda. Segueixo avançant fins arribar a boxes, entro, deixo un parell d'entrepans a la bossa de la bici, també deixo la bossa amb aliments especials, tot està a punt, només falta canviar-me i untar-me de vaselina i gel de calentament. Entro dins el meu traje de neoprè, amb l'ajuda habitual per a que em tenquin la cremallera, i em disposo a baixar fins la platja, ja estic disfressat de triatleta, a punt per qualsevol batalla. Em tiro a l'aigua, s'han de buidar dipòsits d'alguna manera, les cues als lavabos "quitaypon" eren inacabables. Ja queda poc per a la sortida, ara si que estic convençut de que acabaré, ho tinc que fer.

MEEEEEC!! Tots a l'aigua, tot i haver-me desplaçat una mica a la dreta, no és suficient, i em trobo atrapat enmig d'un munt de braços i cames, sense poder nadar, a sobre, gent nedant a braça des del principi, amb el perill que té la "patada" al nedar tan a prop. Em poso nerviós, però intento ser pacient, la boia s'apropa, o ens apropem a ella, o ho intentem, segur que al passar-la, ja tot serà més fàcil, però no, els cops continuen, i jo allà ficat sense poder sortir. Si nedes, dones i rebs, i si no nedes, et passen pel damunt, impossible buscar-se un espai. Però tot lo dolent s'acaba, i uns minuts més tard estem més estirats i nedant amb gent del nostre nivell. Meitat de la primera volta, miro el temps...oooh, sorpresa, només 5 minuts, s'haurà parat amb algun cop, el reinicio, surto de nou a la platja i demano referències, me les donen i calculo la diferència amb el meu rellotge, vaig molt bé, començo la segona volta més relaxat, disfrutant de l'aigua cristalina i del fons del mar. Tot i les pors, no se'm fa llarga ni em venen rampes, BÉ! acabo amb un bon temps, passo per un passadís de gent aplaudint, quina emoció!! I em dirigeixo a per la meva bossa...

(continuarà)

3 Commentaris